04/03/2021

El pare de la poeta

2 min
Museu Pushkin de Moscou. Wikimedia

La poeta russa Marina Tsvetàieva va tenir una infància cosmopolita per mig Europa, cosa que la va portar a aprendre italià, francès i alemany. Amb una vida familiar complicada, la figura del pare, casat dues vegades, enamorat sempre de la primera esposa i concentrat en la feina de creació del museu de belles arts de Moscou, l’actual Museu Puixkin, va ser decisiva. Fins al punt que li va acabar dedicant el llibre Mi padre y su museo (Acantilado), ara en traducció de Selma Ancira. El 1912, quan ella tot just tenia 19 anys però ja es movia en cercles poètics i s’havia enamorat bojament d’un cadet, el tsar Nicolau II va inaugurar el museu, després de l’Ermitage el més cèlebre de la capital russa.

Tsvetàieva descriu la feina obsessiva però discreta del seu pare com a "heroisme silenciós". L’hem de creure. En el terreny de la cultura (i en altres camps), sovint és gràcies a individualismes així que les coses es fan. Passava a la Rússia de fa un segle i segueix passant aquí. Aquell home capficat, de bon caràcter, no va parar i va tenir la mare de Tsvetàieva com a principal col·laboradora. Junts van aconseguir bastir aquell temple grec amb moltes donacions privades, entre elles la del pare de l’esposa, que abans de morir va llegar part de la seva fortuna per acabar-lo. També van ser capaços de reunir un gran consens intel·lectual i col·leccions de l’antic Egipte i d’art italià.

El projecte no va estar exempt de contratemps: l’hivern del 1904-5 es van cremar part de les obres fins aleshores reunides. "Mai abans l’havíem vist plorar", recorda. Estricte en tot, l’única il·legalitat que va fer a la seva vida va ser comprar a l’estranger una màquina de tallar gespa per als jardins del museu i passar-la d'amagat, sense declarar, per la duana. Els revolucionaris no veien el projecte amb bons ulls, deien que quan triomfessin en lloc d’estàtues hi posarien lliteres o aules per a nois i noies... però finalment va arribar el dia de la inauguració, amb molta gent important i moltes medalles als pits. "Sembla que avui tota la vellesa de Rússia ha acudit aquí a fer una reverència a l’eterna joventut de Grècia", rememora Tsvetàieva: "Les estàtues semblaven més vives que la gent".

La mare havia mort uns anys abans, de tuberculosi. El pare ja era un vell professor que superava la seixantena, havia rebutjat el pis nou que li oferien en la seva condició de director i va remugar molt a l’hora de comprar-se un vestit per a la inauguració. Estimava la seva austeritat. "Si estic orgullosa d’una cosa, és d’haver nascut de pares que mai es van aprofitar de res –material– i de tot –espiritual". Per les sales del museu en construcció, sempre anava amb la seva vella bata grisa verda. Un cop completada l’obra de la seva vida, el museu, al cap d’un any va morir. Damunt el taüt les filles hi van posar una corona de llorer portat de Roma que li havia regalat un temps abans una admiradora d’ell i amiga de la família.

Bé, així va ser la vida del pare de Marina Tsvetàieva. Ja es veu que les bones poetes no surten del no-res.  

stats