Les paraules de Perejaume que l'IEC hauria de conèixer
BarcelonaPerejaume és un dels poetes més valents i innovadors de l’actual panorama de la poesia catalana. O el que més. Com que el país té una inveterada tendència a considerar que la poesia és cosa de sentiments i no d’enginy verbal, tenen més anomenada que ell un estol de redactors de versos amb escassa potència lingüística. La de Perejaume és absoluta, insubornable, tenaç.
Seduït per la invenció de paraules d’aquest poeta, Ramon Sargatal ha fet un llibre, Perejàumiques (Barcelona, Días Contados, 2023), que resultarà interessantíssim a tots els amics de la fàbrica del verb. L’Institut d’Estudis Catalans també podria parar-hi l’orella; però de moment accepta al seu diccionari la paraula guapo –que n’hi ha molt pocs– i rebutja la paraula tonto –que el món n’és ple–. Endemés, ara resulta que un net pot anar brut, i que un brut pot ser net, com si els accents diacrítics s’haguessin inventat només per fer la guitza.
Després i abans de dos o tres proemis i epílegs alliçonadors sobre les extravagàncies de Perejaume, Sargatal reprodueix una llarga sèrie de textos del poeta, encapçalats per la paraula, neologismes i descobertes corresponents. El diccionari va de la paraula aboirinar a la paraula xiulera, i no n’hi ha gairebé cap que es trobi al lèxic ortodox de l’Institut, ni al d’Enciclopèdia Catalana, que continua sent el millor diccionari de la llengua catalana –això deixant a banda tot el que es troba al Coromines o a l’Alcover-Moll, sempre realistes, equànimes i savis. Vegeu tres exemples de la feina espigoladora de Sargatal:
Capterrós, -osa: “Els ors ablanats i els sants capterrosos constitueixen una imatge de retorn absolut. Costaria de trobar un rebregament geològic més contundent de la retaulística que la imatge d’unes atzavares nodrides amb les testes dels sants”. [Mareperles i ovaladors, Ametlles i nous, 152].
Llenguatge-esfera: “Sumeu-hi ara, de passada, aquest altre llenguatge-esfera del món, fet de veu nostra, de paraula nostra, que ha arribat a assolir proporcions quasi temibles. L’aire imprès amb totes les emissions radiofòniques, telefòniques, televisives. L’aire imprès que fa una descripció densa, ajustada, total”. [L’obra i la por, La por, Les ratlles del vent-tot-sencer, 109].
Pagèsicament: “Reconec en les paraules la veu més hortolana del cel ajupit, del cel bocaterrós, pagèsicament bocaterrós, amb els regants i la mata que hi mota”. [Pagèsiques, Bloc de notes, 486].
I la parla del comú, com ja sabem, s’empobreix més cada dia.