Les paraules que no toquen: polèmica arran de 'Difamació'
BarcelonaFa unes setmanes vaig escriure un article lloant el meu amic i editor Ignasi Moreta. El va compartir a la xarxa abans coneguda com a Twitter, però va adduir que m'encegava l'amistat. No puc estar-hi més en desacord, i ho explicaré amb un exemple. L'any passat, Oriol Pérez Treviño va escriure una crítica sobre el meu assaig Honraràs pare i mare, publicat per Fragmenta, a la qual vaig respondre amb un article en aquest mateix espai, en considerar-la misògina, pel cap baix. L'Ignasi em va fer saber que creia que la meva rèplica era infinitament més cruel que l'article original i que, per aquest motiu, ni la compartiria a les xarxes ni la penjaria al web de l'editorial, mentre que la crítica de Treviño, sí. Em va semblar injust i inadequat, però, malgrat això, continuo valorant-lo com a amic i editor (val a dir que és una situació ja esmenada, i el meu article també figura ara al web de l'editorial).
Parlant de rèpliques a articles misògins, avui volia escriure algunes impressions sobre la reacció de diversos mitjans a la publicació de Difamació, l'assaig de la periodista i escriptora Eva Piquer (Club Editor), escrit com a resposta a un text que el filòsof i articulista Bernat Dedéu va penjar fa més de deu anys al seu blog La Torre de les Hores. Quan el vaig llegir per primer cop no coneixia el Bernat, però vaig pensar que era un article ofensiu, masclista i del tot innecessari. Actualment el conec i, com que l'amistat no m'encega, continuo pensant el mateix.
Dit això, crec que les dones hem d'aprendre a defensar-nos de la misogínia amb les paraules adequades. Que Piquer titlli les ofenses de Dedéu de violència vicària, com ha fet en algunes entrevistes, em sembla totalment fora de lloc. El Termcat defineix la violència vicària com la "violència intrafamiliar exercida de manera conscient contra una persona, sovint un fill, amb la intenció de fer mal a una tercera persona que és la destinatària real de l'acció, sovint l'exparella". Voler assimilar un article sociopàtic a un acte tan extrem com la mort d'un fill em sembla que és fer-nos un trist favor a les dones: si buidem de significat les paraules, quan ens trobem davant d'una violència que traspassa el límit del delicte ja no en quedarà res amb què defensar-nos.
D'altra banda, m'ha sorprès que tants mitjans i tantes veus s'hagin sumat a l'aquelarre de Dedéu, apressats a desvelar el seu nom (Piquer no l'esmenta en el seu assaig, sinó que s'hi refereix com a Ricard) i a titllar-lo de terrorista o neofeixista per uns insults propinats en un article d'un blog fa més d'una dècada. En canvi, encara canten els grills esperant que algú s'estripi la camisa davant dels abusos que la cantautora i poeta Ivette Nadal descriu anònimament al seu llibre Justícia poètica (Pòrtic) o corri a desvelar el nom d'aquests poetes abusadors de menors d'edat. En aquest cas, sembla que tothom va quedar satisfet amb descriure aquestes relacions com a "descompensades", i tal dia farà un any.
Aquest és el problema de posar les paraules que no toquen on no toquen: molts homes, com en el cas de Difamació, correran a sumar-se a la causa per poder-se penjar la medalla de feministes i defensors de la justícia, mentre compren encantats els eufemismes en situacions realment delictives, creant una cortina de fum que els continuï donant marge i privilegi. També és fàcil demanar cancel·lacions i llenya d'un arbre caigut, però atrevir-se amb qui encara té poder i influència, això ja... l'any que ve no, l'altre. Processisme en estat pur.