03/09/2021

I la pandèmia es va fer literatura

Ho escriu Carlota Gurt a l’epíleg de la novel·la Estiu, d’Ali Smith, publicada per Raig Verd amb traducció de Dolors Udina: “Ja té nassos que et proposis escriure un quartet que actua gairebé com un mirall en temps real del món, i quan estàs amb el darrer [volum], irrompi una pandèmia sense precedents”.

El joc era aquest, narrar la història del nostre temps gairebé en directe, i l’autora escocesa no ha tingut més remei que incorporar l’inefable coronavirus al llibre que tanca el seu quartet estacional (en castellà, a Nórdica). “Em sembla que una cosa bona que en pot sortir -especula la Sacha, de setze anys, en una carta que adreça a un pres el juny del 2020- és que la meva generació ja prou trepitjada serà més resistent. Serem conscients de la sort que tenim de passar el temps amb els amics perquè ja sabem què és viure sense ells. I per Déu que valorarem les nostres llibertats i lluitarem per elles en nom de tot el que és bo”. La noia brega amb la culpa del supervivent: “Sento que estem estafant els milers i milers de persones que han mort -pel sol fet de continuar vius”.

Cargando
No hay anuncios

La Sacha no s’està d’exposar el caos en la gestió de la pandèmia: “Sabem de més de cinquanta persones en total que han tingut el que semblen símptomes però no han pogut fer-se cap prova. Per tant no saben si estan malalts o no i s’estan a casa trobant-se malament, com en Sam, i espantats, i ningú no els ajuda i cap institució oficial els ha afegit a cap estadística”. Com a bona adolescent, ella vol salvar un planeta que ens estem carregant a la velocitat de la llum, i té clar que no tindrà fills perquè no té sentit portar un nen a una catàstrofe: “El meu germà Robert espera que els genis mèdics inventin una vacuna. Jo espero que els genis que inventin la vacuna siguin també els genis del canvi climàtic”.

Cargando
No hay anuncios

El Palomar de Calvino, passat pel sedàs de Vallès i parent d’Espinàs

Tina Vallès pretenia ressuscitar el senyor Palomar d’Italo Calvino, traslladar-lo a la Barcelona actual i fer-li recórrer la ciutat. Va decidir que el llibre transcorreria entre l’agost del 2019 i el juliol del 2020. Amb la irrupció del virus va estar a punt de canviar d’idea per evitar-se mascaretes i confinaments, però va optar per entomar el repte pandèmic.

Cargando
No hay anuncios

“No serà fins d’aquí unes setmanes que sabrà que avui és el dia d’abans de tot”, llegim cap a la meitat d’El senyor Palomar (Anagrama). Al cap de poc en Palomar ja s’ha acostumat a estar tancat: només surt per baixar la brossa i per anar al supermercat. També puja i baixa sis vegades les escales de l’edifici on viu, per compensar totes les passes que no fa per la ciutat. Fins que s’adona que tots els dies són el mateix. Se n’adona un dia a les vuit del vespre, quan surt al balcó a aplaudir. I s’ofega. Se sent segrestat en un bucle que comença i acaba al balcó. De mica en mica el Palomar de Vallès (que és el de Calvino passat pel sedàs de l’escriptora: un Palomar emparentat amb el nostre Espinàs) torna a sortir i torna a mirar a la seva manera.

I si el món es va aturar per fer emergir el record dels que ja no hi són?

Ningú es pot escapar de la pandèmia. La literatura, tampoc. És un referent compartit pels lectors del món sencer, i això -ben jugat- pot ser un punt a favor. “En pocs dies s’ha instaurat un estat general de la por que ho va cobrint tot i va imposant un règim universal de la sospita”, escriu Cristina Masanés en el llibret Eroica (L’Avenç), un diari del confinament que és també una evocació a ritme de Beethoven de la memòria de la mare morta. De la mare que “es va arrencar el cordó de la vida” quan acabava de fer cinquanta anys, condemnant-la a ser filla d’una mare suïcida. “No és que la seva mort ens deixés fora del món, aquell sisme ens va arrencar del temps”.