El país feliç de la senyora Sheinbaum
Guadalajara (Mèxic)Per què carai es respira optimisme a Guadalajara i a Mèxic? Sense metro i amb molt poc transport públic, a Guadalajara hi ha un trànsit caòtic. Pregunto a un guadalajarense o tapatío pel seu urbanisme atrotinat i em respon, irònic: "Urbanisme? Exactament a què es refereix?". El nivell de vida és baix. Els problemes socials salten a la vista. I tanmateix... Es palpa una mena d’il·lusió esperançada. Què passa? No pot ser només mèrit de la Fira Internacional del Llibre (FIL), oi?
La Consuelo, que neteja habitacions, no ha votat per la Claudia Sheinbaum, però li sembla bé que per primer cop una dona sigui presidenta de Mèxic. Té una filla que va estudiar i que treballa en un banc i un net de 14 anys. Només amb una llambregada m’encerta l’edat i em desitja que jo aviat també tingui nets, "Dios dirá", diu. No sé si els meus fills estan per la feina... Ella sí que és una dona feinera, inquieta: "¿Es usted de Barcelona, dice? ¡Esto está muy retirado! ¿Barcelona es España?", pregunta sense cap mena de segones intencions. "Més o menys", li responc. Però l'informo que parlem un altre idioma, "como ustedes". Però ella no parla el nàhuatl (hi ha cinc milions de mexicans que són bilingües nàhualt-espanyol). És de l’estat de Guerrero, al sud, un dels 32 que conformen el país. En quasi tots es va imposar Sheinbaum amb el Movimiento de Regeneración Nacional (Morena), en una victòria aclaparadora.
En un món que gira cap a l’extrema dreta, això de Mèxic és un oasi. Com el Mamdani a Nova York. També Sheinbaum és una socialdemòcrata: parla d’educació pública, d’una pensió per a les dones més grans de 60 anys (la Consuelo no ho sap, però li tocarà; potser llavors la voti), d’enfortir el transport públic, de la lluita pel medi ambient, d’ajudar els petits productors locals, però també de combat contra el crim i les drogues. Els càrtels no descansen, ni el de Sinaloa ni el Jalisco Nueva Generación, el de Guadalajara. Només fa quatre dies esmentar la socialdemocràcia era cosa de boomers nostàlgics: tant des de la dreta com des de l’esquerra aixecava riallades de menyspreu. Ara de cop torna a estar a l’agenda. Millor no fer-se gaires il·lusions. Tot és d’una fugacitat rampant. Però a Guadalajara hi ha optimisme.
Urbanísticament parlant, la ciutat és una mica far west. Et recomanen no caminar sol pel carrer. Naturalment, és el primer que he fet. De dia, cap problema. De nit, depèn dels gotets de tequila o les margarites que hagis ingerit. N’he fet un consum socialdemòcrata, és a dir, moderat i socialitzat. Prou bé. Seguint els consells d’un "sabio catalán" com el del Macondo de García Márquez, però aquest mexicà, José María Murià, l’he pres "100% agave tequila weber blau". Passa la mar de bé, sense ressaca. De fet, diuen, diuen, diuen que té propietats curatives i preventives, en especial contra la grip (potser també contra el covid), sobretot si el prens després d’una xarrupada de llimona mexicana (que té molta vitamina C) amb sal. Fet!
La Sheinbaum no s’ha arronsat amb Trump. A veure fins on li aguanta el pols, tant per la qüestió dels migrants com dels narcos. Quan algú se li planta, Trump té tendència a respectar-lo, d’aquí el fracàs de la diplomàcia europea. Des del punt de vista del milhomes estatunidenc, la Sheinbaum té de bo que és americana i forta, i de família d’origen jueu, i de dolent que és una científica i acadèmica filla de la generació del Maig del 68: els seus pares militaven en totes les batalles progres. Una woke, que dirien els MAGA. Ella vol fer Mèxic fort de nou. I fort, en el seu cas, vol dir un país per a tothom. De moment, els diaris expliquen que al país, de set anys cap aquí, 19 milions de mexicans han deixat de ser pobres i que s’ha acabat l’analfabetisme. Els llibres de la FIL de Guadalajara hi deuen haver ajudat. Els rics europeus estem desanimats i desorientats, els mexicans, pobres i rics, estan il·lusionats. "En Guadalajara se vive bien", m’assegura la Consuelo.
També a Guadalajara hi mana una dona, Verónica Delgadillo García, del Movimiento Ciudadano, que a escala estatal està a l’oposició i li venen cants de sirena de la dreta. Fa uns anys, el Movimiento tenia un nom que a Catalunya ens sona: Convergencia... En fi. Però la Delgadillo és de l’ala esquerra d’un partit que sobre el paper es declara socialdemòcrata: partidaris de la descentralització administrativa (més autonomia per als estats i els municipis), d’una fiscalitat progressiva, d’un ingrés mínim vital, d’enfortir la independència judicial, del respecte a les minories indígenes i de les polítiques a favor de la dona i del medi ambient. Si Claudia Sheimbaum és filla de mestres rojos, Verónica Delgadillo ho és d’empresaris. ¿Una batalla entre socialdemòcrates d’esquerra i no tant d’esquerra? No està gens malament aquest Méjico lindo. Ni aquesta Guadalajara dels llibres.