L’església de Notre-Dame, a París, no és l’edifici gòtic més bonic de França, ni de bon tros. Aquelles dues torres com dues fortaleses que flanquegen un pòrtic que queda inevitablement esclafat no són la millor solució per convidar el creient a entrar al temple. Reims la supera per moltes raons, com la catedral de Chartres, i fins i tot la de Rouen, totes elles pintades fins a l’extenuació pels pintors impressionistes. Fins i tot la inacabada catedral d’Estrasburg presenta unes formes més airoses que Notre-Dame, que des de Lluís VII va ser entesa més com a lloc d’exaltació de la monarquia que com a lloc de culte religiós. Això va quedar encara més clar quan Napoleó I s’hi va autocoronar, malgrat la presència del Papa, segons veiem en el famós quadre de David. Però és molt comprensible que els parisencs, i tot França -que és un país amb un gran sentit republicà del seu patrimoni-, lamentessin l’incendi que va mig destruir la catedral.
L’endemà que això succeís, els parisencs van començar a interessar-se per la novel·la de Victor Hugo que s’esdevé entre les parets i les voltes secretes (“l’arbre”, en deien) de la catedral: Notre-Dame de Paris, de 1831. No van demanar cap altre llibre, perquè és un fet que Notre-Dame no és un edifici ni un lloc de la ciutat gaire cantat pels poetes i els novel·listes de França. A penes surt a l’obra de Balzac, que és extensa, i tampoc a Flaubert, a Maupassant o als Goncourt, per citar autors contemporanis de Victor Hugo, amb un munt d’obra. Tampoc surt in extenso a la poesia de Gautier, de Lamartine o d’Alfred de Musset -ai, els romàntics, sempre fixats en la naturalesa no feta per l’home, sinó per algun déu!-, encara que Rabelais, que ja la va conèixer dreta, fa que Gargantua visiti Notre-Dame en un episodi important.
Si els francesos no estiguessin, com gairebé tothom, tan empeltats de la idea del progrés i el mil·lenarisme, considerant que “el segle XXI”, invenció antihistòrica, ha de ser un temps en què tot anirà de la millor manera que hom pugui imaginar, llavors haurien buscat Les flors del mal, de Baudelaire, i haurien recitat, per consolar-se, aquella estrofa del poema El cigne, del cicle Quadres parisencs, dedicat justament a Victor Hugo, que diu: “París canvia!, però res no ha canviat en la melancolia / meva. Ravals antics, bastides, palaus nous, / carreus, tot esdevé per a mi una al·legoria, / i els meus records volguts són més pesants que els rocs”. El poema va ser escrit arran de l’ sventramento de París a càrrec del baró Haussmann, que va donar a la ciutat l’aspecte grandiós que posseeix ara; sumant-hi, esclar, els deliris monumentals de Napoleó III.
Llavors els francesos haurien acceptat, seguint l’ Eclesiastès bíblic, que tot neix i tot mor, tot es transforma i es reforma, i tot és efímer en aquest món. Però l’home “del segle XXI”, sigui francès o no, només recorda això el Dia dels Difunts.
