Com més coses sabem, més coses sabem que no sabem
Ho va dir Marina Garcés a la lliçó inaugural del curs acadèmic de la Universitat Politècnica de Catalunya: hauríem d’aprendre a relacionar-nos amb el que no sabem i amb el que no entenem (i potser no entendrem mai). La universitat, segons la filòsofa, hauria de ser abans que res la casa del no-saber, el lloc on tot allò que no sabem i que no comprenem troba un espai. Perquè sí, d’acord, som el que sabem, però el coneixement i la ignorància no són una dicotomia, sinó “una polaritat en tensió”. Admetem-ho en veu alta: som el que sabem i el que no.
“Cada cop som més conscients, com a individus i com a col·lectivitat, que són més les coses que no sabem que les que sabem -observa Garcés-. L’apoteosi d’aquesta inquietant presència de la ignorància a les nostres vides es resumeix en la frase «ens hem de preparar per a un futur del qual no sabem res», convertida en un lloc comú”. Paradoxalment, “creix el coneixement i creix la ignorància, creix la informació i creix la desorientació, creix la documentació i creix la por”.
Un especialista és algú que sap cada cop més sobre menys fins que ho acaba sabent tot sobre res. Vincular els diversos sabers és, doncs, imprescindible. “No cal saber-ho tot de tot ni dependre d’una llengua única ni d’un sistema únic de coneixement per entendre’ns -opina Garcés-. Hi ha massa gent que sap molt d’una cosa i no té noció de res. Per això necessitem nocions que obrin la porta del que no sabem i tracin els camins que ens permetin caminar entre sabers i entre el saber i el no-saber. On hauríem de fer-ho si no és a la universitat?”.
Som incapaços de distingir la veritat de la mentida
Creix el coneixement i creix la ignorància. A l’assaig L’ull i la navalla (Arcàdia), Ingrid Guardiola ho descriu així: “L’excés es pot convertir en una mancança. La multiplicació de les imatges pot dur a una anestèsia dels sentits, a una ceguesa temporal, a una desafecció vital i moral. La multiplicació pot fer que la informació sigui redundant, pot fer virals relats falsos o alimentar la distracció col·lectiva. I allà on no hi posem atenció i reflexió, el risc d’estupidesa i la vulnerabilitat augmenten considerablement”.
Enmig de tant soroll mediàtic, “som incapaços de distingir les còpies dels originals, la veritat de la postveritat, la promoció de la informació”, diu Guardiola. Confonem el coneixement amb la ignorància.
La saviesa socràtica i els límits del coneixement
S’atribueix a Albert Einstein la següent frase (entre moltes altres que ves a saber si va pronunciar ell o no, perquè és el científic més citat de la història i també un dels més mal citats): “Tots som molt ignorants, el que passa és que no ignorem les mateixes coses”. La saviesa consisteix sobretot a ser conscient de la pròpia ignorància, mentre que els ignorants ho són justament perquè ignoren que ho són.
“Sòcrates tenia raó en assumir la pròpia ignorància: en efecte, era ignorant en comparació amb tot el que sabem avui -va escriure el filòsof austríac Karl Popper (1902-1994)-. Però quan diem que avui sabem més que Sòcrates, que el nostre coneixement conjectural és més gran, això és probablement incorrecte: ningú de nosaltres sap més que Sòcrates en el sentit d’emmagatzemar més coneixement a la memòria individual, però sí que és cert que avui se sap molt més i sobre moltes més coses que en els temps de Sòcrates”.
Popper tenia clar que el nostre coneixement és finit i la nostra ignorància, infinita. I predicava que “l’autèntica ignorància no és l’absència de coneixements sinó la resistència a adquirir-ne”.