No miris endins
BarcelonaL'altre dia em vaig comprar el número de febrer de la revista francesa Archéologia perquè a la portada hi havia un mamut llanut. Abans, les revistes em cridaven l'atenció quan duien en primera plana Kim Basinger. Hi ha un quiosc proper al Mercat de Sant Antoni que es diu Free Time i que té molts diaris i revistes franceses, britàniques, alemanyes, italianes... De tant en tant, n'agafo alguna per creure que m'estic civilitzant. L'idioma no és impediment, ja que, al cap i a la fi, mai no he entès cap llengua ni viva ni morta (incloses, entre les vives, la castellana i la catalana). De llengües mortes tinc unes molt esquifides nocions de llatí, i el record d'haver parlat en cheli. A la penya, li dèiem la basca.
Fins fa poc creia que pensava en castellà. I fins i tot, que hi somniava. Per culpa de Steven Pinker m'he fet a la idea que el cervell pensa en el seu propi llenguatge. Un idioma intrínsec de la ment. Diguem-li mentalià per similitud amb reptilià. Així i tot, hi ha paraules que es diuen igual en tots els idiomes del món, com mamut i Kim Basinger. No sé si són com les que fa servir el cervell. Icones a les quals no els calen paraules. Paraules imatge, potser. El mamut forma part de les nostres arrels. Ha estat representat des de Sibèria fins a Cantàbria per les parets d'Europa al llarg de vint mil anys. Si més no, és el que s'hi diu al dossier d'Archéologia.
Aquest dossier sobre els gegants de la prehistòria (i la seva extinció) està dedicat a la memòria dels paleontòlegs Emiliano Aguirre (1925-2021) i Yves Coppens (1934-2022), presentats per aquest ordre. El científic gallec Emiliano Aguirre ha sigut reconegut com a pare de les excavacions d'Atapuerca, i se li deu així mateix, durant els anys del franquisme, assolir la divulgació de les teories evolutives publicant a la notable Biblioteca de Autores Cristianos, vinculada, però, a l'Asociación Católica de Propagandistas. Té molt mèrit, ja que, en gran manera, no es tractava d'una Església ni evolutiva ni evolucionada.
Al persuasiu llibre de Xurxo Mariño La conquista del lenguaje. Una mirada a la evolución de la mente simbólica (Shackleton Books, 2020), es llegeix que la funció principal del llenguatge no és comunicar-se sinó enraonar. La major part del temps, el nostre cervell es dedica a la reflexió interna. Potser això quedava més clar abans de les tertúlies de televisió. Però continua sent així.
És amb aquesta misteriosa funció interna del llenguatge amb la qual s'han escrit els més memorables passatges de la literatura moderna, com ara el monòleg interior de Molly Bloom, a l'Ulisses de James Joyce, i els millors relats de fantasmes, com Un altre pas de rosca, de Henry James, o No mires ahora, de Daphne du Maurier. Hi ha una literatura per damunt de les paraules.