El món literari és mentida però la literatura és veritat
Quan la vida es posa a jugar amb tu, sempre té més possibilitats de guanyar. Ho escriu la mallorquina Neus Canyelles en un llibre preciós que he llegit aquest agost i que, francament, ha contribuït a millorar-me l’estiu: Les millors vacances de la meva vida, publicat per Empúries. Un llibre de prosa quirúrgica i delicada, amarat d’un dolor nascut de la fragilitat i de la decepció. Un llibre de títol irònic que és en si mateix la via de salvació, l’esperança que l’autora (creu que) no té.
“La literatura és negoci, comerç, vendes, promoció, lectors emocionats o, com es diu ara -malament- impactats, cares conegudes, famosos. Moltes mentides. La merda és or. Ningú s’agenolla davant res. Ah, sí, espera. Davant els doblers”. Canyelles plasma així la seva visió catastròfica de la indústria editorial actual. Però els lectors (jo, almenys) ens resistim a fer nostre el seu desencís. Perquè intuïm que la catàstrofe dista de ser absoluta. La prova la tenim a les mans mentre llegim Les millors vacances de la meva vida : algú ha publicat aquest llibre. I no és precisament una editorial independent, sinó un segell que forma part del Grup 62. És a dir: sí, en efecte, els diners fan girar la roda i es publica molta -moltíssima- lletra innecessària, de la que embruta el món. Però no està tot perdut.
Mai abans s’havien publicat tants llibres (bons i dolents)
Retrobo una idea similar en el llibre Mirar-nos de cara, de la novaiorquesa Vivian Gornick, un recull d’assajos publicats als anys noranta que acaba de treure en català L’Altra Editorial, amb una coberta bessona de la que el 2017 va aplegar en un sol volum dos títols memorialístics de la mateixa autora: Vincles ferotges i La dona singular. Aquest Mirar-nos de cara, amb traducció de Martí Sales, és, ja ho sé, un dels llibres que m’acompanyaran sempre, perquè soc lleial als escriptors que sembla que em llegeixin per dins i Vincles ferotges va fer això, amb mi.
En un dels articles aplegats a Mirar-nos de cara, Vivian Gornick reprodueix una conversa que va mantenir amb un conegut, també escriptor. “Es publica tanta literatura comercial i merdosa que m’entristeix”, diu ell. “Avui en dia es publica de tot, no només literatura comercial”, replica ella. Ell: “Com pots dir això! Déu meu, si ets una mica bona és absolutament impossible que et tinguin en compte en una gran editorial”. Ella: “Però què dius! En tota la història de la humanitat no s’havien publicat tants llibres, bons i dolents”. Ell, ara ja en ple deliri conspiranoic: “Què t’empatolles! La Susan Sontag domina completament la premsa intel·lectual. Sense que ella doni el vistiplau no es publica res”.
Quan la vida juga amb nosaltres, no sempre ens mata
Llegir Vivian Gornick és una experiència transformadora, ho dic amb coneixement de causa. Ens ajuda a entendre’ns a nosaltres i, per extensió, al món que ens acull. Ens ajuda, crec, a trobar el nostre lloc. “No escric sobre mi, sinó que m’utilitzo a mi mateixa, faig servir la pròpia experiència emocional per escriure -va explicar Gornick quan va venir a Barcelona la primavera de l’any passat-. Si em limités a escriure sobre mi seria una mala escriptora, faria escriptura confessional o terapèutica. Em faig servir a mi mateixa per donar forma al món de fora”.
Quan la vida es posa a jugar amb tu, sempre té més possibilitats de guanyar. Això és així, com bé sap i escriu Neus Canyelles. Però de vegades, digueu-me optimista, els astres juguen al tres en ratlla i la victòria seva també és la nostra. De vegades, molt de tant en tant, arriben unes vacances que són, sense ironia, les millors de la nostra vida.
