BarcelonaEl concepte de neurodiversitat descriu la idea que la gent percebem i ens relacionem amb el món que ens envolta de maneres molt diferents. Les diferències neurològiques són variacions normals del genoma humà i, per tant, no hi ha una manera correcta o bona de pensar, d’aprendre o de comportar-se. El terme el va crear la sociòloga australiana i autista Judy Singer per lluitar contra l’estigma social de catalogar la diversitat neurològica com a patologia. En aquest sentit, una persona neurotípica seria la que té un desenvolupament neurològic que està en el rang típic o en la mitjana; i el neurodivergent seria qui té un desenvolupament que es considera atípic, com l’autisme o la hiperactivitat. Tal com passa amb altres categories socials, com la raça, el gènere i l’orientació sexual, qui dicta les normes (o el que es considera normatiu) és la majoria, és a dir, qui ostenta el poder. Com que la majoria de la gent recau en un desenvolupament neurològic mitjà, el comportament neurotípic és el que es considera "normal" o estàndard; i el que tradicionalment s'ha tendit a fer és veure les diferències com a dèficits i forçar qui no encaixa en la mitjana a aprendre i comportar-se com la majoria, en lloc d’acceptar i respectar la seva diversitat.

He estat pensant en aquests conceptes ara que un bon amic meu, el Bernat Dedéu, acaba de publicar el seu primer llibre (l'assaig No mataràs, de la sèrie Deu Manaments de l'editorial Fragmenta). El Bernat és articulista i ha escrit des que era jove en la majoria de mitjans del país. Tots els amics i el seu entorn hem entonat en algun moment o altre aquella cantarella de: "Bernat, quan escriuràs un llibre?", deixant en evidència un prejudici literari, que és considerar els articles com un gènere menor. A Catalunya tenim grans articulistes com Eugeni d'Ors, Josep Maria de Sagarra, Eugeni Xammar i Josep Pla, o Josep Maria Espinàs, Baltasar Porcel i Quim Monzó. Però això no ha impedit que tots plegats hàgim sucumbit als cants de sirena del que es considera "la normalitat" en la no-ficció, que és escriure un assaig.

Igual que no esperem que un velocista faci una marató, em pregunto per què a un autista li demanem que miri als ulls quan parla, a un introvertit que truqui per telèfon o a un articulista que escrigui assajos. Confesso que descobrir aquest prejudici en mi (que l'escriptor de no-ficció "neix" quan escriu un llibre) m'ha fet una ràbia especial, perquè jo mateixa navego en la neurodivergència amb la meva hiperactivitat i, a més, sé què és patir el gran prejudici de l'autor de ficció: que els relats estan molt bé, però que els escriptors "de veritat" escriuen novel·les.

La dedicatòria de l'assaig del Bernat diu així: "Per a l'Anna, la meva germana, aquest primer i últim llibre". Només desitjo que, si en un futur n'acaba escrivint un altre, sigui per una necessitat creativa pròpia i no per encaixar en les expectatives d'un entorn literari i social normativitzador i estret de mires.