BarcelonaQuan, entrada l’Edat Moderna, l’Església va començar a perdre l’autoritat que havia tingut des de Constantí, i quan els descobriments científics van posar en dubte una gran part dels dogmes de la tradició hebreocristiana, les societats van repartir la seva fe i la seva esperança entre un Déu cada vegada més qüestionat i un secularisme que semblava explicar els fenòmens naturals d’una manera més raonable que qualsevol religió.

Això no va significar que la gent es tornés agnòstica, desconfiada o atea d’un dia per l’altre, però al costat del dogmatisme religiós va obrir-se pas, cada dia amb més empenta, l’explicació de la naturalesa i de la vida, també l’ànima, per mitjà d’una racionalitat assentada en l’anàlisi, la deducció i la ciència.

Descartes no va negar Déu, i encara va considerar que l’essència dels homes era dual: el cos i l’ànima són dues coses diferents i separades, deia. Això li va permetre iniciar un corrent racionalista molt coherent però que no negava l’existència divina. Spinoza va fer un pas enllà, i va imaginar Déu com una substància equivalent a totes les coses que són –natura en llatí, a Lucreci–. És el seu famós dictum; Deus sive natura: Déu és el mateix que la realitat. A causa d’aquesta idea, sumada a la negació dels miracles i a l’afirmació que tot el que es llegeix a la Bíblia només són llegendes que podem aprofitar per modelar la nostra moral, i prou, van fer que fos excomunicat i expulsat de la comunitat hebrea d’Amsterdam.

Fent sempre una competència molt lleial als dogmes del cristianisme, van acabar afirmant-se unes filosofies substitutòries de la religió: Kant va sacralitzar la raó; Hegel va confondre l’Absolut teològic amb l’Esperit (Geist), cosa impalpable; Schopenhauer va ser un gran pessimista per manca d’interès en l’ontologia; Nietzsche va dir clarament “Déu ha mort”, i Marx va edificar tot un programa econòmic i polític en què Déu ja ni tan sols és esmentat.

Diguem que d’ençà dels últims filòsofs sistemàtics, que ja són contemporanis nostres, moltes societats dels dos últims segles han acabat convertint en mite o religió coses que mai no ho havien sigut: l’hedonisme sensosexual, els diners, el segle XXI, els festivals massius de música, els nacionalismes, el progrés de la tecnologia i més coses.

S’ha sacralitzat allò que no ho mereixia, i moltes societats corren, ara, del tot desorientades i desencantades. En ple segle XX Heidegger encara va poder dir: “Només un déu pot salvar-nos”. El problema és que costa tant entendre’s amb els Déus de les religions monoteistes, que tothom s’agafarà, més com més irà, a religions d’estar per casa.