ELS LLIBRES I LES COSES

La misteriosa força d’una dona perdedora

La misteriosa força d’una dona perdedora / FEHIIM DEMIR / EFE Zoom

Els éssers humans tenim més aigua que sang. Per això podem vessar llàgrimes i no sang. Quan vessem sang, morim. Plorar és una manera de viure la mort. És una manera de dir més del que pensem, perquè pensem menys del que sentim. Així és la vida de la Sonka, la protagonista de la novel·la del polonès Ignacy Karpowicz (Bialystok, 1976). Xavier Farré ha traduït Sonka per a l’editorial Raig Verd. És un llibre d’una intensitat extraordinària, que et fa sentir a flor de pell la passió i la desolació amorosa de la Sonka, una supervivent per a qui no valen ni les ideologies, ni les nacions, ni la família, ni les religions, ni les paraules. Una dona víctima, sola, als marges de tot, també de la història.

La seva dramàtica vida ho concentra tot: la passió cega, la violència com a forma d’existència quotidiana, la línia difusa entre el bé i el mal. És una mirada a la guerra i al nazisme des de la perifèria. Perquè la Sonka no és jueva ni tampoc polonesa ni russa ni alemanya. Ni ella sap què és. Òrfena de mare, viu en una zona rural amb un pare que n’abusa i uns germans que com si no ho fossin. Pertany a una minoria bielorussa de l’extrem est de Polònia. La Sonka sobreviu malgrat ella mateixa, malgrat tot. Sobreviu a la mort, a la pena.

La seva història ens l’explica un director teatral d’èxit vingut de Varsòvia, l’Igor, la vida del qual és una farsa, un fracàs parapetat rere un ego enorme. En l’autenticitat, la força i l’enigma d’aquesta dona gran que finalment, davant d’un desconegut, accepta el seu destí i deixa que algú s’endinsi en els replecs de la seva memòria, l’Igor es retroba a si mateix, al seu jo repudiat, fins a treure’s la màscara i convertir-se en l’Ignacy que havia estat. Veritat i mentida van de bracet al llarg de la narració, en el que esdevé un genuí ball de la vida i la mort, de la ficció i la realitat. Com queda anotat en el comiat del llibre, “Albert Camus ja deia que la ficció és la mentida a través de la qual expliquem la realitat. També algú va dir que totes les històries de ficció són veritat, però algunes no han passat mai”.

La Sonka potser no va existir, però el seu patiment, la seva resistència, la seva infelicitat són el mirall de tantes dones de la història i del món. En el seu cas, el final de la Segona Guerra Mundial va resultar el final de la seva vida, el cor fet bocins, per molt que ella sobrevisqués a aquell final: “La guerra l’havia destruïda, però no l’havia vençuda”. Perdedora des de tots els punts de vista, convertida en la boja del poble, ella és ni més ni menys que el misteri de la condició humana, d’aquella essència totpoderosa que escapa a la raó i fins i tot al sentiment. Sonka la Blanca, la Coixa, la dels Dotze Gossos, la dels Nou Gats i els Innumerables Dolors, la dels blancs cabells llargs i la vida llarga. La dels silencis, Sonka indefensa “rere una parella de vells xarucs: Eros i Tànatos”.