Hugo von Hofmannsthal va morir als 55 anys, l’edat que ara tinc jo. Ja sé que per al lector aquesta coincidència no té cap importància, però per a mi sí. L’atzar forma part del misteri de la vida, del seductor joc de miralls, d’allò que és inexplicable, del que més ens atreu perquè no ho entenem. Hofmannsthal (1874-1929) va ser un dels fundadors de la modernitat i la seva novel·la inacabada i pòstuma Andreas, que ara ens presenta Quid Pro Quo en traducció de Clara Formosa Plans, és un somni curull de desitjos en la ciutat més irreal, Venècia, on la gent sempre s’ha ocultat rere màscares, mascaretes i antifaços de tota mena. Avui, per prescripció pandèmica, tots en portem com una condemna. A Venècia tots en portaven per ser lliures. Venècia, com un gran escenari de pedra, tota ella una màscara decadent, un teatre de la vida.

La identitat és un joc de màscares. La modernitat de Hofmannsthal és una fugida endavant sense destí: el que compta és avançar, vorejar l’abisme, experimentar, el canvi permanent, l’ocultació, la fluïdesa, el present. Com Venècia, que ho és tot i no és res, que és un passat immòbil i un futur incert. No hi ha res on agafar-se, ni tan sols la fabulosa màscara del llenguatge –que ens fa humans, ens permet expressar què som, què sentim i què volem–, un llenguatge que ja no és un lloc segur, intuïa Hofmannsthal. El jove Andreas no sap què és ni què vol ser, sura en un remolí de passions. Té tot el sentit, doncs, que aquesta novel·la quedés inacabada: quin final pot tenir algú que no entén ni d’on ve ni on va?

El llibre és un somnieig, una divagació psicològica, poètica, estètica i d’idees. El lector s’hi pot trobar tan perdut com el protagonista, un jove austríac de casa bona que viatja a Venècia per trobar-se o per perdre’s. És una novel·la en construcció o en destrucció, amb uns personatges difusos, vaporosos, que no es deixen atrapar del tot. Una sentimentalitat voluptuosa els enllaça i els desconcerta. S’amaguen rere les seves màscares, les intercanvien. Ningú es troba del tot, tots fugen de si mateixos com d’una presó, el turment interior és la norma, també el plaer i la bellesa. Modernitat essencial.

L’acció transcorre al 1778. Venècia és el lloc on alliberar-se i commoure’s, on deixar anar llast i flotar, ciutat d’aigua i d’ombres, paradís dels joves per ocultar-hi la seva timidesa, l’orgull, els prejudicis. El plaer més gran és sortir d’un mateix. Començar de zero, atrevir-se a ser més d’un jo, abraçar els propis fantasmes, les veritats contradictòries. "Tots els començaments són alegres. Beneït sigui aquell que sempre sap començar de nou!" En Novalis i Goethe en troba algunes, de veritats: "Sabem només en la mesura que creem" (Novalis). "L’essència del món s’esgota per polaritat i creixement" (Goethe). I sobretot: "El mag més gran és aquell que aconsegueix encantar-se a si mateix" (Novalis).