Qui té por de Mary Shelley?

BarcelonaVivim en un temps en què sovint es valora la qualitat d'un llibre en funció de les opcions d'adaptabilitat a un format audiovisual que té, o sabem de les històries a través de les pel·lícules o sèries que se n'han fet. És el que em passava amb Frankenstein o el modern Prometeu de Mary Shelley, que coneixia per la seva primera adaptació al cinema el 1931, amb l'actor Boris Karloff donant vida a la criatura, o per la divertidíssima versió que en van fer Gene Wilder i Mel Brooks, l'any 1974. Com que enguany ha estat el director Guillermo del Toro que ha estrenat una nova adaptació de la història del científic que dona vida a un monstre a partir d'enganxar traspassats, he decidit, a la fi, llegir la història original de Mary Shelley i discernir, amb criteri propi, si m'agrada més el llibre o la pel·lícula (haig d'investigar si el Morgan Freeman del senyor Noriguis ja ha patentat aquesta frase; segur que sí).

Algunes de les crítiques que he llegit de la versió de Guillermo del Toro incideixen en el fet que la criatura no és lletja ni terrorífica, ja que l'interpreta l'actor australià d'origen basc Jacob Elordi, amb un maquillatge que sembla dissenyat per mostrar que és un tros d'home, més que no pas un tros de monstre. Però, més enllà d'això, el que a mi m'ha sorprès és com la versió de Del Toro s'allunya del cor moral de la novel·la. Per començar, converteix la criatura en un ésser purament bo que no fa mal a ningú, esborrant el que Shelley ens pretenia mostrar: que el monstre és alhora víctima i responsable, ferit i violent, i que aquesta ambivalència és clau en la història.

Del Toro també s'inventa una espècie de triangle amorós entre Victor Frankenstein, Elizabeth i la criatura, quan a la novel·la Elizabeth no arriba a saber ni de la seva existència. Això desplaça la mirada cap a la gelosia i l'amor romàntic, de manera que la converteix en un melodrama de diumenge a la tarda, i torna a desactivar el conflicte central del llibre, que és què significa crear vida i després abandonar-la.

Per últim, el director introdueix un pare maltractador per explicar la conducta de Victor i això buida encara més la història de la seva complexitat, ja que Shelley no necessita cap infància traumàtica per justificar el comportament de Frankenstein, que en la història original és un home brillant i narcisista que juga a ser Déu (o una dona) per després desentendre's de les obligacions que se'n deriven. Convertir-lo en un pobre orfe maltractat no només el desculpabilitza, sinó que reforça el relat patriarcal on les dones hem de comprendre i perdonar els homes perquè han patit molt, fins i tot quan mostren crueltat.

La història de Mary Shelley, més que una novel·la de terror o de ciència-ficció, és una reflexió sobre la responsabilitat i el pes de la paternitat, i sobre el trencament que provoca el desemparament. És revelador que moltes adaptacions dirigides per homes s'obsessionin amb la part que a Shelley no li interessava: la tècnica per crear vida. Potser perquè no volen veure que, per a les dones, això no és una fantasia prometeica, sinó una experiència corporal i quotidiana.

PD1: Potser per això necessiten inventar-se competicions esportives on poder mesurar forces i quedar per davant, sempre per davant. PD2: I ja un altre dia parlarem de la misogínia de Freud i de com l'enveja de penis no existeix: potser és més aviat l'enveja del poder de crear vida.