23/03/2021

Un fantasma català al Museu de Cera

3 min
Manuel Reventós Bordoy, amb els seus fills Joan i Maria Victòria, al jardí de casa seva, la diada de Sant Esteve de 1939

Situem-nos a l’estiu del 1938, en plena Guerra Civil. L’economista Manuel Reventós, de 49 anys –pare de qui seria primer candidat del PSC a la Generalitat, Joan Reventós, aleshores un nen d’11 anys–, veu com una vegada i una altra l’esperança d’una pau pactada s’allunya. Treballa al banc comercial Crédito & Docks i és professor a la Universitat de Barcelona. El 5 d’agost al matí, al baixar a la feina, es troba la seu de l’entitat destrossada: una bomba ha caigut a l’edifici, situat al final de la Rambla, on des del 1973 hi ha el Museu de Cera. L’immoble havia sigut la Caixa Vilumara, després el Banc de Barcelona i a partir de 1916 Crédito & Docks. "El meu despatx és una desolació de pols i vidres trencats. No s’ha fet mal ningú, ni la parella de vigilants nocturns, que s’ha refugiat a la cambra cuirassada".

En esclatar la guerra, Reventós va començar a escriure un dietari íntim per desfogar-se amb llibertat davant una realitat opressiva, dramàtica. Catalanista, políticament i econòmicament ben connectat, vivia en una torreta del carrer Anglí, al barri benestant de Sarrià. Aquest valuós document, després de restar inèdit 85 anys, surt ara a la llum publicat per L’Avenç, amb edició a cura de Josep M. Muñoz i introducció de Borja de Riquer: Dietari de la guerra i Barcelona viscuda també inclou un segon text evocatiu de la ciutat de la seva joventut.

La figura de Reventós hauria fet les delícies d’Hilari Raguer com a perfecte prototip de la tercera Espanya, la d’aquells que se sentien expulsats dels dos bàndols. Noucentista d’Acció Catalana, mantenia una estreta relació amb Lluís Nicolau d’Olwer, que com a ministre d’Economia del primer govern de la República espanyola el 1931 l’havia nomenat director general de Comerç. El 1938 la tuberculosi ja fa anys que mina la seva salut. Se sent cansat i decebut: és molt crític amb el govern de la Generalitat de Companys i Tarradellas, que no entén que hagin donat aire a l’anarquisme revolucionari, i encara més amb Negrín –salva Azaña–. I abomina dels militars revoltats.

El seu ideal d’una democràcia liberal, d’una Catalunya autònoma de progrés i ordre, s’ha esfondrat i intueix que el futur serà o comunista o feixista: "Després de la FAI haurem de suportar la Falange Espanyola. Tot contra l’home europeu i lliure!" En aquesta polarització ideològica i bèl·lica, ell no hi té cabuda. Es declara pacifista: "Ni un minut més de guerra [...] Ningú no té més odi que jo per Franco i els seus, però no vull per combatre’ls erigir un altre Franco comunista o sindicalista. No t’oposis al mal!, dic amb Tolstoi. Que el mal faci el seu camí! Res de bufar el foc que així l’encendríem més, isolar-lo!" Aquells anys, opinions així l’haurien pogut dur a la presó.

El dietari reflecteix molt vivament la creença o esperança popular que la guerra duraria poc, a cada moment treu el cap la possibilitat d’un possible armistici que mai no arriba. A part dels descarnats comentaris polítics, la inseguretat per les persecucions, la manca d’aliments (els preus desorbitats), els talls de llum, els bombardejos, l’aturada dels transports i el fred són una constant. Tot produeix en ell, malaltís, "una gran fatiga", tan sols amb el consol escadusser d’algunes amistats a banda d’Olwer: Bosch i Gimpera, Claudi Ametlla, Xammar... Un apunt del 2 d’octubre de 1937: "Avui ja portem tres dies sense pa, i plouen angúnies de tots cantons. Cada dia és més violenta la sensació que no s’està bé si no a casa [...] L’enveja dels que se’n van és cada dia major i més urgent. Si per Nadal no s’ha acabat, haurem de fer una decisió sonada". Però al final no marxen a l’exili. Reventós va ser cessat com a professor de la universitat el 1939 i depurat com a advocat. Va morir al cap de poc, el 1942, als 53 anys.

En aquests temps actuals també d’extrems, tant de bo el fantasma de Reventós, un català lliure, equilibrat i independent, pacífic, culte i compromès amb el país, encara habités entre nosaltres. Potser un dia aniré al Museu de Cera a veure si se’m fa present.