La malaltia universal que costa molt de curar i que potser pateixes

BarcelonaCom que en aquell moment encara no hi havia, a Anglaterra, diaris de gran tiratge, Joseph Addison i Richard Steele van fundar l’any 1711 un full volander amb el nom The Spectator, que va tenir una vida efímera: durant la primera etapa, entre 1711 i 1712, tot ho va escriure Steele; de vegades també Addison i alguna persona més, deixant a banda una secció de “cartes al director” que mantenia un diàleg permanent entre l’opinió del fundador i la dels lectors, com encara passa. Més endavant, el 1714, se’n va fer càrrec Addison tot sol, i encara hi va haver un reguitzell d’entregues. Donald Bond en va fer una edició completa, utilíssima, l’any 1965: molt recent. (La literatura té un tempo diferent del temps de la història.)

Al número 582, del 18 d’agost de 1714, Addison va comentar un fenomen que encara avui és freqüent: la gran pruïja, que tenia moltíssima gent, d’escriure. Diu l’article: “Parlaré d’una malaltia de la qual ni Galè ni Hipòcrates no van fer cap menció ... Juvenal [Sàtires, VII, 51-52; en català a la Bernat Metge] l’anomena cacoethes a partir d’una paraula grega que només coneixen els savis, i que no vol dir res més que la pruïja d’escriure [un invent etimològic; però el mot es troba a Plató, segons Bailly]. És un mal quasi tan universal com la verola, perquè hi ha molt poques persones que no n’hagin estat víctimes, tard o d’hora, almenys una vegada a la vida. Hi ha, tanmateix, una diferència entre les dues malalties, i és que la verola desapareix al cap d’uns quants dies o setmanes, i ja no torna; l’altra no es cura gairebé mai”.

Steele continua dient que no s’ha trobat un remei per a aquest mal (escriure amb pruïja), tot i que se n’han inventat i provat una colla, com els libels difamatoris, els comentaris càustics –a les nostres lletres no es prodiguen, per esperit de ciutadania– i llibres sencers dedicats als “ases literaris”; en seria un exemple el famós Hudibras, de Samuel Butler, anterior. En tot cas, diu el redactor, hi ha un remei que ha curat alguns afectats d’aquest mal, el mateix que s’empra contra la picada de la taràntula: el so d’un instrument de música i només un, la gralla (el text anglès hi posa un equivalent). Hi diu més: l’únic remei de bo de bo que existeix per guarir els “malalts d’escriptura” és prohibir-los l’ús de la tinta, la ploma i el paper. (Avui parlaríem d’una altra eina.)

I acaba l’article dient: “La nació es troba enfosquida des de fa temps per aquests antillumeneres, si es pot dir així. Els he sofert de valent, però al final he pres el determini d’extradir-los de l’hemisferi enter”. Sempre amb el bon humor tan estimat a les lletres angleses.