BarcelonaLa temporada 2021-22 del Teatre del Liceu prometia molt, en especial si tenim present que la primera òpera representada era una obra tan genial com Ariadna a Naxos, de Strauss i Hofmannsthal; també pel fet que la dosi de les tronades òperes (pel llibret) del belcantisme i el verisme és més aviat escassa, i, per contra, alta la representació de Mozart, de qui el teatre veurà desfilar les seves tres millors òperes, a més de la tronadeta (pel llibret) Flauta màgica.

Però la temporada ha començat malament. Ariadna a Naxos és un prodigi d’habilitat musical i literària, com succeeix a quasi totes les òperes de Mozart-Da Ponte i de Strauss-Hofmannsthal (també a Schönberg, Webern i Alban Berg), però quasi mai en el cas de les obres que agraden a tanta gent, amb unes històries literàries del tot deliqüescents.

Una obra traslladada a la Viena dels nostres dies

La col·laboració entre Strauss i Hofmannsthal va donar quatre o cinc obres d’una categoria extraordinària, i en tots aquests casos la història o el llibret està a l’altura, si no és que va excitar-la, d’una composició musical de gran envergadura; i al revés. En el cas de la dita Ariadna, Hofmannsthal va inventar una simultaneïtat del codi tràgic (el mite clàssic d’Ariadna abandonada per Teseu en una illa deserta) i el codi comediogràfic (una història convencional de la commedia dell’arte), exitosa com potser mai no s’ha tornat a veure.

Però Katie Mitchell, que deu ser postmoderna, va traslladar a la Viena dels nostres dies el dos “arguments” de l’obra, i, naturalment, va vestir els cantants amb un vestuari semblant, malmetent el contrast que convé presentar en aquesta òpera entre la severitat de la partitura i del vestuari dels representants del mite clàssic i allò que es troba als antípodes, la comèdia presidida per Zerbinetta (vegeu, per contra, la magistral escenografia d’aquesta òpera a càrrec de James Levine, amb Jessye Norman com a Ariadna, Deutsche Gramophon, DVD). Així és com es crea un “espectacle” a la postmoderna, en què ja no és possible distingir el llegat de la tragèdia clàssica i el contrapunt de la commedia italiana dels segles XVII i XVIII, que constitueix la grandesa d’aquesta òpera. Així es desdibuixa, en un acte frívol de postmodernitat, la seqüència fabulosa del material històric, que es plega, com un acordió mut, en un magma compacte sense temps ni contrastos.