Què saben els altres de nosaltres?

Uns llibres i uns personatges que dialoguen entre ells

“Ja et curaràs –diu la mare de la Lucy a la Lucy–. Això ho he vist molt clarament. Et curaràs, i al llarg de la vida hauràs d’afrontar uns quants problemes. Però ara el que ens interessa és que et curaràs”. Que quins problemes, pregunta la filla. “Problemes –respon la mare visionària–. Com els que tenen la majoria de la gent, o alguna gent. Problemes matrimonials. A les nenes no els passarà res”.

He tornat a aquesta escena de la novel·la breu Em dic Lucy Barton, d’Elizabeth Strout, després d’haver-ne llegit una seqüela que acaba de sortir, titulada Ai, William! (Edicions de 1984, traducció de Núria Busquet Molist). No és el primer cop que torno a Em dic Lucy Barton: ja ho vaig fer havent llegit Tot és possible, quan un personatge d’un dels relats es compra un llibre de Lucy Barton (sí, és escriptora) i troba que el llibre en qüestió l’entén. Els diàlegs i les picades d’ullet entre les obres de Strout són marca de la casa: a Llum de febrer va fer reaparèixer el personatge que dona títol a Olive Kitteridge.

He llegit no sé on que, segons Elizabeth Strout, tots els seus llibres parlen de l’amor imperfecte. Ai, William! no és cap excepció. De fet, el William del títol és l’home amb qui la Lucy estava casada mentre era a l’hospital, quan la seva mare la va visitar i li va assegurar que es curaria però que tindria problemes matrimonials. La mare va encertar totes dues prediccions, cosa que ja vam saber quan llegíem Em dic Lucy Barton. “Això no és el relat del meu matrimoni; ja he dit que soc incapaç d’escriure la història del meu matrimoni –confessava la Lucy en aquell llibre–. Però de vegades em pregunto què saben els primers marits”.

D’aquell dubte, Elizabeth Strout n’ha fet néixer un altre llibre, en què continua donant voltes a la idea sobre què saben de nosaltres els nostres marits, els nostres fills, nosaltres mateixos. I què sabem nosaltres d’ells. “Què sabia en William de mi i què sabia jo d’ell que va fer que ens caséssim?”, es pregunta la Lucy a Ai, William! I acaba concloent que tots plegats no coneixem a ningú, ni tan sols a la persona de l’altra banda del mirall. Que ens coneixem només una mica, entre nosaltres i a nosaltres.

Que la Lucy sigui escriptora permet fer un altre joc a Elizabeth Strout: els personatges han llegit els llibres de la Barton i, per tant, saben coses d’ella. És el que passa aquí amb la Lois Bubar. La Lois fa referència a un comentari que solia fer la sogra de la Lucy, la Lucy li demana com és que sap que la seva sogra deia això a la gent i la Lois li recorda que ho va escriure ella mateixa, a les seves memòries. Tot seguit la Lois s’aixeca de la butaca, agafa les memòries en qüestió i la Lucy s’adona que la Lois té tots els seus llibres alineats a la prestatgeria. (En realitat, el comentari de la sogra el podem llegir a Em dic Lucy Barton. És allà on s’explica que, a la recepció del seu casament, la Catherine va dir a una amiga seva: “Et presento la Lucy. La Lucy s’ha fet del no-res”.)

L’admiració i la gratitud de quan tornes a un lloc que t’ha sabut acollir

Després de la visita de la Lucy a la Lois, la Lois li fa una petició: “Si escriu un llibre sobre això, m’agradaria sortir-hi”. I afegeix: “Sempre que em deixi bé”. I els addictes a Elizabeth Strout ja visualitzem un futur llibre en què la Lois tindrà més paper.

Els llibres d’aquesta autora són casa. Són el lloc segur que el William ha deixat de ser per a la Lucy. Tornant del viatge que fa amb l’exmarit, la Lucy veu Nova York des de l’avió i sent el que sempre sent quan aterra a Nova York: un sentiment d’admiració i gratitud pel fet que una ciutat tan gran l’hagi acceptada, li hagi deixat viure-hi. És també el que sentim els lectors de Strout cada cop que ens capbussem en un nou llibre seu: admiració i gratitud per haver-nos deixat entrar-hi i viure-hi.