BarcelonaFa uns dies va morir un bon amic. I m'he quedat congelada a l'hora d'escriure la columna d'aquesta setmana. Ja és casualitat que, de fet, la meva idea original era escriure sobre el bloqueig de l'escriptor i la xarxa neuronal per defecte, que és la xarxa que s’activa quan la ment divaga, i també quan estem bloquejats davant de la resolució d'un problema. La va descobrir per casualitat l'investigador Marcus Raichle als anys noranta. Va observar que els subjectes del seu estudi, en el descans entre activitats, en realitat no “desconnectaven” el cervell, sinó que aquest continuava igual d'actiu que quan estaven focalitzats en la tasca. La hipòtesi és que, quan ens sentim sobrecarregats a l'afrontar un problema, el millor que podem fer és descansar o fer activitats diferents, per permetre que aquesta xarxa inconscient o difosa s'activi i treballi per trobar solucions creatives, o no tan evidents, als reptes que afrontem (es calcula que, al llarg del dia, passem entre un 30-50% del temps de vigília pensant en coses que no tenen relació amb la tasca que portem a terme).

Quan tinc una primera idea del que vull escriure, però no sé ben bé com lligar-la, sempre deixo de pensar-hi i li passo la pilota a la meva xarxa neuronal per defecte. Mai m'ha deixat tirada. Però aquesta setmana no hem reeixit, perquè la mort de l'amic m'ocupa tota l'activitat cerebral. No és el primer cop que escric sobre ell. Ho vaig fer a Divorci i aventura. Quan li vaig explicar que havia escrit un capítol sobre com ens vam conèixer, va riure molt. Li vaig dir que li passaria les galerades, però em va dir que preferia llegir-ho publicat. No va arribar a fer-ho, perquè es va posar malalt i ja no vaig tenir l'oportunitat de regalar-l'hi. Tinc el seu exemplar a la llibreria, esperava donar-l'hi quan es trobés millor.

Avui he recordat que vam baixar plegats fins a Arc de Triomf per presenciar la declaració fallida d'independència de Catalunya; i em torno a sentir igual d'innocent que llavors. Hi ha històries que s'han escrit per acabar massa aviat, tot i que desitgem que no s'acabin mai.

Ara penso que potser la meva xarxa neuronal per defecte no s'ha equivocat tant. No és una columna alegre, com de costum, però posar paraules a la tristesa i l'enyor m'ha acabat desbloquejant. Fins aviat, amic.