Louise Erdrich (1954) és una escriptora nord-americana descendent de francesos i alemanys per una banda i de nadius de la tribu chippewa per una altra. El seu cas hauria pogut ser un més de narrativa compromesa en què el desig de denúncia prima per damunt de l’empenta i el valor literaris. Tenim la immensa sort que no és així. L’autora sempre escriu del mateix, la comunitat indígena nord-americana de la zona de les dues Dakotes, i aconsegueix cotes altíssimes de gran literatura. Ha descrit la situació actual dels ancestres des de tots els punts de vista, a partir d’històries captivadores impregnades de la cultura d’aquests pobles oblidats i gairebé destruïts.
Encara hi són
Encara hi són Amb la darrera, traduïda per Susana de la Higuera, El hijo de todos (Siruela, 2017), ha obtingut enguany un dels màxims guardons dels Estats Units, el Premi Nacional de la Crítica Literària. Aquesta història, situada també a Dakota, s’origina a partir d’un accident de caça. Un home mata involuntàriament el fill de cinc anys de la família veïna, amb qui tenen molta amistat. Ell té un fill de la mateixa edat del mort. Tots dos nens eren molt amics, eren com germans. Amb la seva dona, l’endemà mateix, acudeixen a la família desconsolada que ha perdut el fill i els lliuren el seu. És un inici colpidor, fascinant, posseït del misteri i de la innocència, però alhora de la dignitat de la cultura índia. Només en virtut d’això, i de la gran mà d’Erdrich, el llibre continua sent vàlid i l’inici argumental no és més que un trampolí que fa anar endavant el lector. Vet aquí la força de Louise Erdrich: t’ofereix un món en decadència on encara arrelen els vells costums que fan possible l’acció amb la qual arrenca el llibre (que en ella és potencialment revolucionària, ja que trenca tots els esquemes culturals, religiosos, afectius i fins i tot administratius del món dels blancs). El hijo de todos et guanya des de l’inici, no des del sentimentalisme sinó des de l’orgull, la dignitat i la bona tècnica literària.
En català, dissortadament, després de la gran entrada de l’autora amb Remei d’amor i La reina de la remolatxa, traduïdes per Albert Mas-Griera i publicades el 1988 i el 1990 a Quaderns Crema, la presència d’Erdrich es va escapçar. Cal fer l’esforç de recuperar-la.
