Els llibres de les vacances
No hi ha estiu que no enyori Henning Mankell. L'escriptor suec va morir fa gairebé deu anys, però ja en feia uns quants que no escrivia llibres nous sobre l'inspector Kurt Wallander, el seu personatge més famós. En realitat, és a ell, a qui enyoro cada estiu.
Hi ha un plaer senzill, però que gaudeixo molt, que és el de triar les lectures de les vacances. Unes quantes setmanes abans que arribin, començo a mirar-me algunes cobertes amb desig, i vaig separant exemplars. Com tanta gent, acabo amb una pila que queda molt bé a Instagram, però que de cap manera serà llegida (ni són tan feliços, ni aquell plat era tan bo, ni han acabat tots els llibres de la seva pila, creieu-me). Durant uns quants anys, la meva tria va incloure un o dos Wallanders. Me'ls guardava, durant l'hivern no n'obria cap. Ja ho diuen, que l'estiu fa novel·la negra, però la veritat és que no acabo d'entendre per què. El primer que vaig llegir de la sèrie va ser La cinquena dona (trad. Marta Casas; Tusquets), i em va agradar tant que vaig buscar el primer, Assassins sense rostre, per llegir-los tots per ordre. L'inspector es va convertir gairebé en una mena de família, com els cosins que només veus durant els estius.
No he tornat a llegir cap sèrie d'aquesta manera, però sí que repeteixo amb ganes alguns autors. Fa un parell d'anys, em vaig endur de viatge Els arbres, de Percival Everett (Angle), amb una traducció fantàstica de Jordi Martín Lloret, i em va petar el cap. Que bèstia, que negre i que divertit. Compto els dies que em falten per poder començar James, també traduït per Martín Lloret (i també a Angle), on Everett torna a parlar de racisme, d'una manera que li ha fet guanyar el premi Pulitzer. Tornaré a casa, físicament i metafòricament, perquè continuaré amb Breviari mediterrani, de Predrag Matvejevic (trad. Pau Sanchis Ferrer, La Breu Edicions). No el coneixia, però llegeixo que és un clàssic europeu contemporani, "un relat bell i savi sobre el mar", que "intenta reconstruir la història d'una paraula: Mediterrani". Només n'he sentit meravelles, tinc ganes d'agafar-lo. A més, em connecta amb Metamorfosi (L'Avenç), que m'ha portat fins a Grècia, i que m'ha fet passar moments deliciosos. La poeta Míriam Cano ha trobat una veu diferent en aquest dietari, que espero que no sigui l'últim que escrigui.
Metamorfosi és un petit veïnat del Peloponès, un nom molt adequat per explicar també la transformació interior que suposen, per a Cano, els dos viatges a Grècia que explica. Els fa amb amics, uns amics que són família; per a mi, un dels temes centrals del llibre. El blau i el Mediterrani també hi tenen un pes important, igual que la Grècia antiga. Cano ens porta a passeig, i he trobat molt emocionant el passeig que ens fa arribar a Hidra, l'illa que va descobrir Leonard Cohen el 1960, i que va ser escenari del seu amor amb la famosa Marianne. M'agrada com l'autora parla de la connexió que tenim amb els llocs, que també passa per la cuina: a més de visitar restaurants, es proposa cuinar, només, plats grecs. Se'm va fer la boca aigua, i ara només penso a tornar a Grècia. Vaig a mirar bitllets. Que tingueu molt bon estiu!