Entre tots els incerts camins del món, hi ha el musical, tan seductor, misteriós i inabastable. La música ens penetra i ens transporta, ens fa viatjar d’una manera metafísica, espiritual. Ens eleva per damunt del nostre ésser material, però alhora ens fa pessigolles: ens eriça la pell, ens excita els sentiments i les passions. Per la seva pròpia condició escàpola, com el vent, escriure sobre música no és fàcil. Com donar-li cos? Com capturar-la amb paraules? De fet, la música diu el que no poden dir les paraules, no és del tot humana.
El 1991, Pascal Quignard va publicar la deliciosa Tots els matins del món, que ara Proa treu en una edició revisada, coincidint amb el premi Formentor concedit a l’autor francès aquest 2023. La traducció és de Júlia Ferrer i Miquel-Lluís Muntané. L’acció transcorre la segona meitat del segle XVII i els protagonistes són els músics Jean de Sainte-Colombe i Marin Marais, dos genials i mítics intèrprets i compositors de viola de gamba. Entre nosaltres, esclar, només d’esmentar aquest instrument ens ve al cap el mestre Jordi Savall. De fet, ell va ser el director musical de la versió cinematogràfica de la novel·la, dirigida per Alain Corneau.
A la mort prematura de la seva estimada esposa, Sainte-Colombe es retira a casa –detesta París– i, durant hores tancat en una cabana construïda al jardí, sense ser molestat per ningú, en especial per les seves dues filles, es dedica a tocar la viola de gamba, instrument que va perfeccionant. Amb gran exigència, també ensenya a les noies els secrets de la viola. L’únic lleure que es permet és anar al riu amb la seva barqueta, que és com una viola oberta, i sentir el balanceig de l’aigua pentinada pels salzes.
Aviat comencen a fer concerts de trio, la fama dels quals arriba al rei Lluís XIV, per al qual, però, Sainte-Colombe es nega a tocar a Versalles. "He consagrat la meva vida a uns taulons de fusta grisos que hi ha sobre una morera; als sons de les set cordes d’una viola; a les meves dues filles. Els meus amics són els records. La meva cort són els salzes que hi ha aquí, l’aigua que corre, les bagres, els gobis i les flors de saüc. Digueu a sa majestat que el palau no n’ha de fer res, d’un salvatge que va ser presentat al rei, al seu difunt pare, fa d’això trenta-cinc anys". El rei l’acaba deixant per inútil, sense càstig.
És llavors que entra en escena Marin Marais, un jove galtaplè de disset anys que vol millorar com a intèrpret de viola de gamba. Aquí comença realment la història, que no explicaré. "Us accepto [com a deixeble] pel vostre dolor, no pel vostre art", li diu Sainte-Colombe, per a qui la música, malgrat la seva essència sobrehumana, també és una llengua humana. Sainte-Colombe, a través del seu art sonor, manté una secreta i apassionada vida interior aferrat al record de la seva difunta esposa. La resta no compta. Tampoc Marin Marais. Les filles, una mica.
Pascal Quignard recrea amb senzillesa i profunditat la tumultuosa relació entre els dos músics i amb les filles. Fa sonar cada pàgina, cada topada i cada retrobament, cada nou dia com un concert íntim, com un lament i una joia. Ens acompanya delicadament a l’interior d’un món perdut i etern. És un llibre trist i bell.
