Si ets lector, tens molt punts per posar-te a escriure un dia o altre. Sovint es parla de Catalunya com d’un país de lletraferits, de poetes de cap de setmana. A vegades es diu com un elogi, d’altres, amb sornegueria. Tant se val la intenció. És una singularització exagerada. Ni per a bé ni per a mal no som tan especials. Aquesta fal·lera lletraferida és pròpia de qualsevol societat mínimament benestant i alfabetitzada. Escriure, i sobretot escriure sobre un mateix, forma part de la nostra manera d’estar al món des de fa mil·lennis. Si tenim un llenguatge escrit per expressar-nos, per explicar-nos, el més normal és que el fem servir, oi? La literatura del jo és més vella que l’anar a peu. Desitgem-li llarga vida.

M’arriba el llibre Tothom em coneix per la Teresina de Ca l’Espardenyer (Mediterrània). L’ha escrit en la vellesa Teresa Miralles, que ja té una edat: 88 anys. S’hi va posar després de la jubilació. No en tenia prou amb la família ni amb l’activa pertinença al Col·lectiu de Dones en l’Església. La seva memòria i coneixença de la vida de Rubí li van donar ales per a l’escriptura. Segons explica al pròleg un dels seus fills, Víctor Cucurull, el llibre és una tria dels milers de pàgines escrites per la Teresa de gran. El volum inclou uns capítols memorialístics, alguns contes i tres novel·letes curtes. És una literatura amb poques pretensions, planera i deutora de l’estil i el to exemplaritzant de Folch i Torres, amb finals feliços i amb un esforç temàtic per reflectir el món present.

La part biogràfica aporta la mirada d’una noia de poble, de família catòlica, durant i després de la guerra. Els assassinats a la Rabassada, el pare que torna del front amb tuberculosi, el xoc quan de cop el català queda proscrit a l’escola... I després, a la postguerra, “treballàvem a jornada completa des que teníem catorze anys, cada dia, també els dissabtes a la tarda, almenys jo, com a dependenta de l’espardenyeria del meu pare”. Malgrat la duresa d’aquells temps, va tenir una infància feliç en un entorn encara rural, al voltant de la casa pairal dels avis, Can Tiraïres, “en el si d’una família acollidora que vivia rodejada de vinyes, enmig de l’hort ple de verdures i d’arbres fruiters de tota mena”, amb els arrossos com el gran àpat festiu. Les seves joguines eren l’aigua, la terra, les fulles, les flors.

Els contes i novel·les reflecteixen aquest bagatge, el tarannà moral d’una dona compromesa, treballadora, familiar i creient. El testimoni de la Teresa és valuós. Qui no ha demanat algun cop al seus pares o avis que escriguin la seva vida? Qui no ha lamentat que no ho hagin fet un cop els perdem?