La paraula però prové del llatí per hoc ( per això ) i és una conjunció adversativa: coordina dos membres el segon dels quals es contraposa al primer. Acostuma a contraposar oracions (“Té gana però està prim”), però també pot contraposar noms, adjectius, adverbis, etc. (“És ràpid però matusser”). Com més llarg i complex és el primer membre, més convé posar una coma abans del però. I si tan llarg i complex és, hi podem posar un punt. En el següent exemple, el punt també podria ser una coma: “Sembla que tot el bloc del dret a decidir hi votarà a favor. Però els comuns no descarten abstenir-se”.

A la dreta del però, doncs, no hi va cap coma, tret que vagi seguit d’un incís: “...hi votarà a favor. Però, segons informa l’ARA, els comuns...” En aquest últim cas, el però només pot anar precedit de punt o de punt i coma, perquè una coma el deixaria entre comes, i faria que semblés un però posposat (que, com a incís que és, va entre comes). Un exemple genuí de però posposat seria: “...hi votarà a favor. Els comuns, però, no descarten...”

Doncs bé, aquest però posposat s’està escampant més del que seria desitjable. En part, perquè com que el castellà no el té, algú pot pensar que catalanitza el text. Però, sobretot, perquè no ens fa el pes començar frase amb un conjunció tan coordinativa (igual com evitem començar-la amb i o sinó ). Posar el però després del punt sembla que fa la frase poc autònoma. I aquest neguit s’esvaeix quan el posposem. Però no deixa de ser [No deixa de ser, però,] una manera de fer-se trampes al solitari.

En poso un cas extrem: “Si un text en particular li ha quedat gravat a la memòria pel trencaclosques que va suposar per al grup d’investigadors, però, és aquest”. Retardar tant el pe rò fa que quan hi arribem sobti i ens desconcerti. Seria molt més clar posar-lo al davant o eliminar-lo. Ho sintetitzo en tres consells: 1) no us faci por posar un però després de punt, 2) no abuseu del però posposat i 3) si el posposeu, posposeu-lo poc per facilitar la lectura de la frase.