Les aules velles, les més autèntiques, eren a baix, al pati de lletres; després, a mesura que les aules anaven pujant per l'edifici de la Universitat, es feien més modernes, o tan sols més noves, i la filologia es tornava una altra cosa. Aleshores, es parlava molt de sociolingüística, i els professors Jesús Tusón i Sebastià Serrano ho petaven als pisos de dalt. Encara sortia una revista d'estudiants (ningú en deia fanzín), anomenada Patio de Letras/La Rosa als Llavis. Crec recordar que Lluís Maria Todó hi va publicar algun article. Aquell any 83, que és quan va arribar la meva promoció a la facultat, Todó era un jove professor, ja doctor, i això era el primer que vèiem en una d'aquelles enormes aules arran de pati. No tenia cadires sinó immenses bancades de fusta, i així, i amb les grans finestres (arc de mig punt), l'aula s'impregnava d'una religió que consistia no en el culte a la paraula sinó en la paraula culta. 

Les ombres del capvespre ens menjaven als estudiants i envoltaven Todó (desafiant, afrancesat, benèvol), que seria el nostre mestre iniciàtic en una heretgia nova anomenada Estudis Literaris. Va dedicar tot el darrer trimestre d'aquell primer any de carrera íntegrament a la novel·la Madame Bovary. És precisament d'això, del que passava en aquestes classes (lligat a la vida), de què tracta el llibre que ara acaba de publicar, i que ha escrit jubilat i després de superar una malaltia que porta nom d'àlbum de Tintín, El cranc de les pinces d'or. Al llibre, Todó mostra els autors que més l'han marcat (com a escriptor, com a traductor i com a sistema biogràfic amb sentiments turbulents), i amb els quals ens va marcar per sempre a molts de nosaltres. Stendhal, Flaubert i Proust; però també Balzac, Rimbaud, Barthes... Es diu Un diàleg imaginari i l'ha publicat Club Editor. Havia de portar per títol Pati de Lletres, però al final van decidir que quedava lluny del públic lector. El diàleg no és imaginari sinó absolutament real, i Todó el manté amb les ombres d'aquella aula, que avui encara l'envolten. Arrenca amb una frase escrita alla maniera di Proust (encara que, dit així, resulti més aviat stendhalià). Està ple de preguntes sobre la vida i les lletres, i la resposta és l'acció mateixa de llegir.