L’heroi que va salvar dos (o tres) cops el patrimoni artístic català

L’any que ve farà 60 anys de la mort de Joaquim Folch i Torres (1886-1963). El cognom deu sonar als més vells i més catalanistes, però no pel Joaquim, sinó per un dels seus sis germans (ell era el petit), el Josep Maria, creador de les aventures d’en Massagran, ànima de la revista En Patufet i impulsor del teatre per a infants. El Joaquim segueix sent un gran desconegut. No se li ha fet justícia. Sense ell no s’haurien salvat les grans pintures murals romàniques de la Vall de Boí, no existiria el MNAC, no s’hauria convertit en museu el Cau Ferrat de Sitges, Cambó no hauria sabut com crear la seva col·lecció d’art de mestres antics i, sobretot, durant la Guerra Civil no s’hauria salvat patrimoni artístic català medieval, que davant els estralls revolucionaris va fer traslladar a Olot i del qual va aconseguir exposar-ne la part més brillant a París, primer al Jeu de Paume i després a la Maisons-Laffitte. També va ser ell qui personalment va assegurar el retorn de totes les peces a Catalunya un cop consumada la victòria franquista.

El llibre El Noè del patrimoni artístic català (ed. Base), de l’historiador de l’art Santos M. Mateos Rusillo, és l’apassionant aventura d’aquest erudit d’acció, que va tenir com a persones de confiança Joaquim Borralleras (alma mater de la penya més famosa de l’Ateneu Barcelonès), Pere Bohigas (pare de l’arquitecte Oriol Bohigas, un dels pocs defensors que ha tingut Joaquim Folch i Torres) i Dogràcies Civit (atleta i escultor que havia participat en l’atemptat fallit contra Alfons XIII conegut com el complot del Garraf: el 1930 va sortir de la presó, el 1937 va acompanyar Folch i Torres a París i després es va exiliar a Mèxic, on va morir als 90 anys).

Folch i Torres havia de ser un dels cinc magnífics que la Generalitat republicana havia designat, el juny del 1936, a través d’una nova llei de patrimoni, per a les cinc grans àrees patrimonials: Jordi Rubió i Balaguer (biblioteques), Agustí Duran i Sanpere (arxius), Jeroni Martorell (monuments), Pere Bosch Gimpera (excavacions) i Folch i Torres (museus). La guerra va impedir desplegar aquest pla i aquest equip. El saqueig i incendi de béns de mobles i immobles els primers mesos del conflicte van posar-ho tot en perill. Per exemple, Duran i Sanpere va estar a punt de perdre la vida defensant l’Arxiu dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, a Barcelona. Per salvar-les, moltes col·leccions privades (inclosa la de Cambó) van ser confiscades. A l’actual MNAC van arribar a entrar-hi unes 60.000 peces.

A partir del 1907, Folch i Torres havia anat agafant cada cop més protagonisme, fins a liderar la renovació museística del país, amb gran ambició. A part dels seus dots alhora d’estudiós i divulgador, va demostrar capacitat organitzativa. Però també es va guanyar enemistats, com la de Bosch i Gimpera, que li suposaria un greu entrebanc el 1926 amb la seva destitució al capdavant dels museus de Barcelona. En tot cas, Folch va conrear més amistats que rivalitats: va teixir una xarxa de relacions amb personalitats influents de la vida política, social i cultural com Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Cambó, Ventura Gassol, Carles Pi i Sunyer, Eugeni d’Ors i els Mateu pare (Damià) i fill (Miquel), als quals també havia ajudat a formar les seves col·leccions. D’Ors i Miquel Mateu, claus en el primer franquisme, l’un com a cap de belles arts i l’altre com a alcalde de Barcelona, el farien garant del retorn del patrimoni català desplaçat a París i li estalviarien un càstig major, sense evitar-li, però, l’ostracisme públic.

També van intervenir en l’operació de retorn el pintor Josep Maria Sert, designat pel ministeri d’Exteriors, i Felip Rodés, un dels homes de Cambó a París. Per part de l’exili republicà, a més de Folch, que es va convertir personalment en garant de la col·lecció d’art medieval català, hi va participar Ventura i Gassol. Tal com documenta el llibre, Folch ja havia establert contactes amb els franquistes abans del final de la guerra. ¿Se’l pot titllar de col·laboracionista o quintacolumnista? La resposta és que, a partir d’un moment, Folch va prioritzar evitar la dispersió o venda del patrimoni i, per tant, el seu retorn a Catalunya. Per sobre de tot. Va considerar que aquest era el seu deure envers el país. També hi devia haver una part de càlcul personal, que tanmateix no li va evitar caure en desgràcia.

Folch, doncs, va salvar el patrimoni immoble romànic i gòtic català dos (o tres) cops: a principis de segle, davant l’avidesa del mercat internacional, amb l’operació de trasllat i restauració a Montjuïc de les pintures murals; durant la guerra, amb el trasllat del fons de l’actual MNAC a Olot (i a París) davant la irracionalitat destructiva revolucionària –amb l’exposició de París va aconseguir un gran èxit internacional per a l’art medieval català (només pel Jeu de Paume hi van passar 60.000 visitants i va tenir molt ressò a la premsa)–, i finalment –en la tercera, més arriscada i menys agraïda operació– va assegurar el retorn de les obres a Catalunya malgrat la dictadura (s’haurien pogut quedar als museus francesos o vendre’s i dispersar-se).