L’escalivada i l’arròs, antídots contra la islamofòbia
El 1714 és una data ben fixada i connotada en la història de Catalunya. Mil anys abans, el 714, també hauria de ser una fita recordada: és quan els musulmans berbers i àrabs culminen a les actuals terres catalanes la conquesta de tota la península ibèrica (només van quedar-ne al marge terres gallegues, basques i algunes de pirinenques). Els invasors després encara seguirien cap al nord: Narbona (720), Tolosa de Llenguadoc (721) i Carcassona i Nimes (725).
A l’actual Catalunya, Girona i Barcelona no van oferir resistència, però sí Tarragona, que va quedar destruïda i deshabitada, o Badalona, Mataró, Terrassa i possiblement Empúries. Tots plegats vam passar a formar part de Al-Àndalus -hi ha molta discussió sobre com s’ha d’escriure-, enquadrats dins l’imperi islàmic dels omeies governat des de la ciutat avui siriana de Damasc.
Per cert, les Balears no van entrar al món islàmic fins al segle X. I també per cert, la rivalitat política i militar entre els mons cristià i musulmà va anar en paral·lel amb uns fructífers intercanvis culturals, tal com ho escriu la filòloga i historiadora Dolors Bramon, que ha publicat una nova obra divulgativa, L’herència islàmica, número 244 de la col·lecció Quaderns de la ‘Revista de Girona’. Tot i posar el focus a Girona, il·lumina la realitat de tot el llegat islàmic català.
Un llibre d’aquesta mena, rigorós, il·lustrat i pedagògic, és avui més necessari que mai per combatre la islamofòbia creixent explotada per la ultradreta d’Aliança i Vox. Entre altres coses, Bramon recorda, per exemple, que l’islam no fa èmfasi en el proselitisme religiós entre els que practiquen una altra religió monoteista, els quals, segons l'Alcorà, no poden ser obligats a canviar de creença, de manera que al segle VIII i següents els cristians van poder seguir practicant la seva religió, això sí, a canvi de pagar uns tributs especials.
Això no vol dir que alguns fessin el canvi. Fins i tot a l’inrevés, cas del cabdill berber Munussa, que fortificà Llívia i es va casar amb Lampègia, filla del duc d’Aquitànica i de Gascunya. Vençut pels seus antics correligionaris, es va acabar suïcidant tirant-se d’una penya el 731. Llavors Lampègia va ser portada a l’emir de Còrdova, que se’n va enamorar. Sembla, però, que va acabar els seus dies a l'harem de Damasc.
Deixem l'amor i tornem a la guerra. O millor, a la demografia. En aquells temps, en poques dècades (711 al 755), van venir un milió de persones procedents del món aràbic i del nord d'Àfrica (sobretot berbers), que es van afegir a una població peninsular que es calcula que tenia entre 6 i 9 milions. La barreja era inevitable.
Ara sí, la guerra: si el 732 l’ensulsiada islàmica a Poitiers va marcar aquesta ciutat com la frontera entre l’islam i la cristiandat, entre el 759 i el 785, quan Girona va passar a mans dels francs, aquesta frontera es va situar a l’Onyar. Però igual com havia passat amb els cristians sota el període islàmic, també els musulmans en territori cristià van poder conservar el seu credo, de nou amb algunes limitacions i peatges monetaris: són els anomenats mudèjars, moros o sarraïns. La presència políticament islàmica a l’actual Catalunya es va allargar encara uns quants segles, fins que el compte Ramon Berenguer IV va conquerir Tortosa (1147), Lleida (1148) i Siurana i la serra de Prades (1153), darrer reducte català sota governs musulmans.
L’empremta cultural musulmana és molt rellevant. Fins i tot un sever cristià com Francesc Eiximenis (segle XIV), contrari a la tolerància envers els sarraïns, els reconeixia el valor de l’austeritat en el vestir i de l’educació dels fills, i la saviesa dels seus filòsofs i científics. No en va, sense ells no ens haurien arribat els avenços babilònics, indis i de l’antiga Grècia. Des de la botànica a la física i la matemàtica, passant per la medicina i la farmacologia, o la mecànica i la zoologia.
El monestir de Ripoll va ser clau en aquesta transmissió, amb la figura central de l’abat Oliba (971-1014), que va donar continuïtat a unes relacions culturals entre les terres catalanes i andalusines consolidades sobretot sota el regnat del califa al-Hakam II (961-976). Sí, l’obertura mental de Ripoll va resultar decisiva. Quin contrast amb el tancament orriolista d’avui.
Per descomptat, és prou sabuda la influència en el vocabulari, la toponímia i la cuina. En la llengua, ens han llegat des de l’enxaneta dels castellers fins als verbs amanyagar o tafanejar, per citar casos poc coneguts. I en el menjar, la llista és suculenta: l’escalivada, l’arròs, el sucre, el safrà, el festuc, la síndria... En fi, res com una bon àpat d’escalivada i arròs per combatre la resclosida i intolerant islamofòbia. I si pot ser amb sobretaula amb la Dolors Bramon, encara millor.