L'enèsim article sobre la 'influencer' María Pombo
Subscric el que escrivia fa un parell de dies Empar Moliner: María Pombo té raó, els que llegim no som millors que els que no llegeixen
BarcelonaBenvolguts lectors d'aquesta columna, espero que hàgiu passat un bon estiu. Com a la majoria de vosaltres, suposo, a mi se m'ha fet curt. També he llegit menys del que em pensava, però sí que he devorat un dels llibres que vaig mencionar al meu últim article abans de vacances: James, de Percival Everett (Angle, traduït per Jordi Martín Lloret). Em va molt bé recuperar-lo ara, que uns quants amics m'han preguntat si dedicaria aquest primer article a la polèmica de la influencer María Pombo per les seves declaracions al voltant de la lectura.
No sé si queda gran cosa per dir, i en qualsevol cas subscric el que escrivia fa un parell de dies Empar Moliner: María Pombo té raó, els que llegim no som millors que els que no llegeixen. Tot i així, Moliner enumerava alguns beneficis (indiscutibles) de la lectura. També citava una frase d'Emili Teixidor, que deia que els lectors són més guapos. És curiós, perquè quan vaig sentir la Pombo, jo vaig pensar en l'escriptor mallorquí Biel Mesquida, que sovint s'exclama, amb el seu entusiasme inherent, "Llegir fa tornar guapos!" Aquest estiu, vaig descobrir que era una frase que s'havia inventat amb l'escriptora i activista social Xesca Ensenyat i Seguí. Més de quinze anys després de la seva mort, la declaraven filla il·lustre de Pollença, i Mesquida va fer un discurs en què va recordar uns quants eslògans que havien escrit junts per a l'Espira Magazine. "Llegiu: llegir fa tornar guapos. Llegiu: llegir fa tornar feliços. Llegiu: llegir fa lligar. Llegiu: llegir aprima. Llegiu: llegir fa tenir vots. Llegiu: llegir bronzeja. Llegiu: llegir fa tornar intel·ligents. Llegiu: llegir civilitza. Llegiu: llegir fa embellir. Llegiu: llegir dona vida. Llegiu: llegir ressuscita". En podríem fer samarretes.
Torno al llibre d'Everett. L'autor nord-americà, aquí, reescriu Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain, canviant de narrador: qui explica la història ja no és en Huck, un nen blanc, sinó en Jim, l'esclau negre que s'escapa abans que la seva "propietària" el pugui vendre al mercat. La seva mirada posa encara més en evidència el racisme de l'època al sud dels Estats Units. Una de les coses que més m'han agradat d'aquest llibre és el que fa Everett amb la parla dels esclaus. Quan són davant dels blancs, construeixen frases molt simples, amb paraules a vegades equivocades. Intenten no semblar especialment espavilats. Entre ells, però, s'expressen perfectament, amb un llenguatge molt ric. Aquest coneixement el tenen, en part, perquè en James es fica d'amagat a la biblioteca dels seus amos, on llegeix tot el que pot en secret. "Cada cop que m'havia colat allà m'havia demanat què li farien els blancs a un esclau que havia après a llegir. Què li farien a un esclau que havia ensenyat a llegir els altres esclaus?" Suposo que no cal afegir res més. Que la María Pombo llegeixi o no, no té cap importància. Jo mateixa tinc un amic que, cada vegada que parlem d'un llibre, em diu que s'esperarà que en facin la pel·lícula. Costa de creure, però me l'estimo igual que a la resta dels meus amics (però això potser és perquè llegeixo, cosa que m'ha tornat més empàtica. Ves a saber). Bromes a part, la polèmica de la Pombo passarà d'aquí un parell de dies, i vull creure que no tindrà cap transcendència. El que cal de veritat és que tinguem ben presents missatges sobre el poder de la lectura i el coneixement com el que llança Everett de manera tan clara en només un parell de línies. "Més Everett i menys Pombo" també faria una bona samarreta.