La complexitat de les relacions i la similitud de les contracobertes

L’amor no és un sentiment. L’amor no és romàntic. L’amor és un fet. S’ha de mirar l’amor des de la perspectiva d’un cas d’emergència. Són els pensaments encavalcats al cap de la Brida que donen títol a la novel·la Amor en cas d’emergència, de Daniela Krien (Neu-Kaliss, antiga RDA, 1975), publicada per Més Llibres en català -amb traducció de Maria Bosom- i per Grijalbo en castellà. La Brida és una de les protagonistes del volum, un èxit de vendes a Alemanya (la reunificació del país hi apareix com a rerefons). També hi desfilen la Paula, la Judith, la Malika i la Jorinde.

M’ha passat una cosa curiosa, amb aquest llibre. El vaig començar a llegir en paral·lel amb Expectatives, d’Anna Hope (Manchester, 1974), publicat per Univers amb traducció d’Esther Roig, i vaig notar que els personatges de les dues novel·les -les dones d’Expectatives es diuen Hanna, Cate i Lissa- se’m confonien dins dels calaixets del cervell. Si n’hagués llegit amb atenció les contracobertes hauria pogut sospitar que em passaria això, però acostumo a tirar pel dret perquè em fa por que m’aixafin alguna guitarra o que em generin unes determinades expectatives, justament. “Expectatives ens parla de la complexitat de les relacions interpersonals”, diu la contra del llibre de Hope. “Daniela Krien indaga les complexitats de les relacions i les profunditats de l’ànima humana”, diu la contra d’Amor en cas d’emergència. A través del recurs de destacar una frase d’una ressenya, Expectatives se’ns ven com “una història del que van fer a continuació els personatges d’una novel·la de Sally Rooney”. Daniela Krien, segons llegim a la contracoberta d’Amor..., és una autora que “s’ha comparat amb Sally Rooney pel seu realisme irònic”. La complexitat de les relacions (dit exactament amb aquestes paraules) i Sally Rooney com a referent i com a esquer: almenys el meu curtcircuit mental té certa lògica.

Els personatges de Gent normal, el fenomen literari amb què va despuntar Sally Rooney (County Mayo, Irlanda, 1991), tenien aquella edat en què les persones encara són a temps de fer-se i desfer-se unes quantes vegades. Ens en queden marques, del que ens passa a l’institut i a la universitat, però les grans eleccions -les que difícilment tenen marxa enrere, les que deixen ferides obertes en lloc de cicatrius- solen arribar més endavant. A partir dels trenta hi pot haver més pressa per trobar una parella estable, sobretot si hi ha la idea dels fills a l’horitzó. També és en aquesta etapa quan, en cas que la sort ens hagi regalat una infantesa i una joventut prou plàcides, la mort es disposa a ensenyar-nos la poteta. O el cos sencer. A la Paula, per exemple, li toca patir un dolor devastador. “Cada matí quan es despertava, es quedava horroritzada. Cada matí desitjava que arribés la nit: que ja hagués passat el dia, que s’hagués pres les pastilles per dormir i hagués corregut les cortines gruixudes. No es volia morir, però no podia viure. Volia oblidar, però era impossible”. En aquest context tràgic, el seu marit pronuncia una frase que la remata.

I si quedar-se sola és l’opció de la guineu quan no les pot haver?

¿Existeix l’amor amb majúscules, l’amor absolut? A la Judith -una addicta als portals de cites que s’ha dedicat a la medicina, però hauria pogut ser pianista- li sembla detectar-lo quan, en una visita domiciliària, coneix en Wenzel i la Maia: “No havia notat mai a la vida res tan fort com el vincle entre aquestes dues persones”. La Judith havia deixat de buscar l’amor, fins i tot havia considerat la possibilitat de quedar-se sola per sempre, però rep una trucada de la Paula, que s’ha tornat a enamorar, i entén que no estem fets per estar sols. A sobre, la Judith no es pot encomanar al destí, perquè no hi creu: “El que la gent anomena destí no és res més que la suma de les seves decisions”.