El Petit Príncep s'ha fet gran, ja és rei i decideix abdicar
El Petit Príncep es fa gran, ha esdevingut rei i, amb 80 anys, decideix abdicar. Albert de la Torre (Barcelona, 1965) va escriure L’abdicació d’una revolada, una nit d’inspiració. L’obra es va estrenar a Vic el juliol passat i ara es representa, fins al 5 de març, al Teatre La Gleva de Barcelona, amb Xavier Ruano d’actor i Ramon Simó de director. París, Madrid i Nova York seran les properes parades.
L’abdicació (editorial Senyor Ruc) és un monòleg. D’algú que, en efecte, podria ser un Petit Príncep que s’ha fet gran o un Antoine de Saint-Exupéry que ha sobreviscut a les seves aventures i ja no vola. Albert de la Torre té una mica de tots dos: d’etern nen poeta entremaliat i de culte aristòcrata temerari. Sempre una mica a contracorrent, però alhora, quin remei, tocant de peus a terra. La gran taula i el munt de llibres que hi ha damunt l’escenari són un record del seu pare. Ficció i realitat van de bracet, com la vida i la mort.
De matinada, el rei, que està a punt d’abdicar, recorda el passat. Recorda un amic molt lector i una mica filòsof "que arribava a la realitat des de la irrealitat, a la veritat des de la mentida. Però les coses que deia les elaborava ell mateix. Creava. Era un poeta". Es veu que també era "un gran bevedor. S’ho bevia tot. Però no era un borratxo. Ni bevia per oblidar. Tenia set, sempre molta set. Tanta set, que un dia es va beure els sentiments". Una manera bastant comuna de fer-se gran.
El nostre protagonista rumia en veu alta: "Vuitanta anys. És una de les poques coses que pots fer quan no tens futur: mirar al passat. De fet, la majoria de les llengües utilitzen una sola forma de present (visc), una única flexió de futur (viuré), però totes tenen moltes maneres de referir-se amb precisió a diferents moments passats (vivia, he viscut, vaig viure, havia viscut...)". Ell, que ha estat príncep i rei, avui plega, ho deixa. Abdica.
Sí, té 80 anys, com el Petit Príncep, que va néixer de la mà d’un aventurer cosmopolita, l’aristòcrata Saint-Exupéry. La seva vinguda literària al món va produir-se a Nova York l’abril del 1943, l’any que va començar l’extermini de jueus als camps de concentració nazis. Va veure la llum "lluny de l’olor de carn cremada, lluny de tota mort, però també de tota vida, enmig del desert, nedant en un mar de dunes, tan a prop del cel com de la terra".
"En el fons, sempre he sigut un rei republicà: ploro quan sento La Marsellesa. Ho juro. No puc deixar de plorar. Llibertat, igualtat, fraternitat: els fonaments dels drets humans... Quan un és rei continua sent humà, encara que molts no s’ho vulguin creure". Com que tothom té un rei al cos, la seva feina monàrquica se li ha fet cada cop més feixuga: "Abdico perquè n’estic fins als ous d’intentar tractar com a persones un exèrcit de reis. Abdico perquè soc republicà, un dels únics republicans".
No li acaba de sortir el discurs de comiat. Va donant voltes a les seves obsessions: la guerra i la pau, la pobresa i la revolució, la dignitat i l’estupidesa humanes, Europa, el teatre... el llenguatge: "Ara molts us penseu que per canviar el món i per fer-lo millor n’hi ha prou amb inventar noves paraules per designar velles realitats". Potser ell voldria tornar a les paraules senzilles i clares del Petit Príncep, però s’ha fet gran, s’ha fet vell. I no li queda esma. Només li resta abdicar.