El privilegi d'assistir a una trobada històrica i irrepetible
Barcelona"Estic una mica impressionat, espero no quedar-me paralitzat per la mitomania, amb aquests quatre herois de la meva vida". Així començava, dimecres, la sessió inaugural del festival Kosmopolis, que reunia quatre convidats que, com va dir la directora del CCCB, Judit Carrera, "han marcat la història universal del còmic". Normal que el presentador de l'acte, Jordi Costa, es confessés nerviós abans de començar la xerrada amb els artistes Art Spiegelman, Charles Burns i Chris Ware i amb Françoise Mouly, directora d'art de The New Yorker des de fa trenta anys. (Sí, la revista que fa aquelles cobertes il·lustrades tan al·lucinants.) Jordi Costa no era l'únic impressionat de la sala: les entrades van volar de seguida que es van posar a la venda, hi havia molta expectació i es notava una certa emoció a l'ambient. La veritat és que vaig tenir la sensació de ser una privilegiada, de viure un moment especial. Costava de creure que aquells quatre talents estiguessin asseguts, junts, davant nostre, i van ser rebuts (i acomiadats) amb grans aplaudiments. Chris Ware en tindrà un record per sempre, perquè va treure la càmera i es va posar a fer un vídeo del públic. No sé si devia ser una trobada excepcional, per a ells, en el sentit que semblava que es tractessin regularment; estaven contents i relaxats. Transmetien una admiració molt gran dels uns pels altres, i aquesta potser va ser una de les coses més maques del vespre: veure com es parlaven i comprovar el respecte que es tenen. Cap al final de la xerrada, quan comentaven que crear pot ser dur, un Chris Ware emocionat li deia a Spiegelman que li dolia sentir que per a l'autor de Maus podia ser un patiment. "M'has inspirat tota la vida", li va dir Ware, i li va sortir tan de dins, gairebé com si fos la primera vegada, que he de confessar que em vaig emocionar.
El nexe d'unió entre tots quatre és la revista fundacional del còmic d’avantguarda que van crear Spiegelman i Mouly el 1980, i que va centrar bona part de la conversa. Spiegelman pensava que només en farien un número, però va durar més d'una dècada, i és un referent indiscutible i transformador del món del còmic. Feien un bon tàndem: Spiegelman a la part més "artístico-creativa" i Mouly a la producció. La francesa recordava amb un somriure la màquina que va aprendre a fer anar per poder imprimir la revista, i com anava de llibreria en llibreria deixant exemplars de la revista. Van anar creixent amb artistes nous, no només nord-americans, i va sortir a la conversa Mariscal. "L'únic dibuixant de còmics que he conegut que no semblava deprimit", va dir Spiegelman. Charles Burns, arribat a Nova York des de Filadèlfia, va veure el primer número de Raw i li va semblar que potser hi tindrien lloc per a ell. Va veure l'adreça on s'havien de portar els originals, que era a dos carrers, i el va rebre el mateix Spiegelman, "enfadat d'haver anat a obrir la porta", recorda Burns. "Però em vaig desenfadar de seguida que vaig veure la seva obra", afegeix l'autor de Maus. Per la seva banda, Ware havia descobert Raw entre revistes pornogràfiques, i va quedar impressionat: "Em van fer veure que els còmics poden expressar tota la condició humana". Anys més tard, va rebre la trucada de Spiegelman i Mouly per publicar-hi. Hauríem pogut passar-nos tota la nit sentint històries com aquella i seguint una conversa que només va tenir una limitació: quan Jordi Costa els va demanar que comentessin la "situació una mica problemàtica" dels Estats Units. Mouly i Spegelman van protestar: "No ens facis parlar de Trump, estem de vacances!"