"La justícia és una collonada"
La pel·lícula El 47 és una preciosa aventura de lluita dels anys 70, quan semblava que tot era possible. Per exemple segrestar un autobús i portar-lo a un barri suburbial d’autoconstrucció, Torre Baró, un d’aquells indrets on, com deia Paco Candel, la ciutat perd el seu nom. A la Barcelona i la Catalunya de la Transició van passar coses increïbles. La gent, carregada d’ideals, va creure que era possible canviar la història, fer justícia. Una mica sí que ho van aconseguir. Una mica: no hi va haver ruptura. Però quanta emoció, quants esforços, quants aprenentatges en aquella mica.
No parlaré d’El 47. Si no l’heu vista, feu-ho. Avui ho faig d’una altra lluita que també mereixeria una pel·lícula: la mobilització per aconseguir una escola als solars de l’antiga fàbrica Pegaso. Encara amb el dictador viu, els veïns de Sant Andreu i la Sagrera es van unir i van posar contra les cordes l’Ajuntament i l’Estat predemocràtics. I després, sense solució de continuïtat, van incomodar la Generalitat de Tarradellas. Pares, mares i mestres volien una escola nova, diferent, participativa, autogestionada. Amb l’edifici finalment fet, els mestres funcionaris de tota la vida s’hi van posar en contra. Llavors uns pocs docents implicats, amb centenars d’infants a càrrec seu, van engegar sense cobrar. Marta Mata i altres líders del món educatiu van buscar sortides. Avui la Pegaso és una bona escola pública.
Aquesta experiència queda reflectida en una exposició de la biennal d’art Manifesta 15, amb llibre-catàleg inclòs. Es pot veure a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili (l’entrada és gratuïta). S'hi recullen diferents i radicals pràctiques pedagògiques catalanes, des de les conegudes experiències pioneres de fa més d’un segle de l’Escola Nova de Ferrer i Guàrdia (per cert, avui hi ha una escola que duu el seu nom a Ciutat Meridiana, a prop de Torre Baró), o les escoles del Mar (de Pere Vergés) i del Bosc (Rosa Sensat), fins a aquest cas poc estudiat i divulgat de la Pegaso, per al qual Anaïs Florin ha recuperat materials d’arxiu, inclòs un documental pedestre d’època, filmat en súper 8, titulat Escoles en lluita i fet pels protagonistes del moment. Segur que en aquesta història hi va haver uns quants Manolo Vital, l’home que va inspirar El 47, tan ben encarnat per Eduard Fernández.
Tota aquella gent, la majoria immigrants, mereixen un reconeixement. Ho van tenir molt difícil. Igual que els altres catalans d’avui. Com pot ser que ens costi tant, un cop més, posar-nos en la seva pell? Com pot ser que qualli la mala llet de l'Orriols? Candel va ser el primer a posar-los cara, noms i relat. Ara l’editorial Llibres del Segle ha recuperat l’obra del 1957 Donde la ciudad cambia su nombre, però en traducció al català de Gerard Bagué. "Al meu estimat pare, la traducció al català d’una de les seves novel·les més celebrades li hauria semblat una idea fenomental", escriu la filla.
L’obra candeliana reflecteix la vida a les cases barates de Can Tunis, a les faldes de Montjuïc, on l’autor va créixer. És molt recomanable visitar les cases barates del Bon Pastor, museïtzades, molt semblants de les de Can Tunis. Candel no només va tenir problemes amb el règim (el governador civil, Acedo Colunga, va ordenar retirar l’obra de quioscos i llibreries), sinó també amb els veïns. Com que no s’havia molestat a canviar noms i malnoms, s’hi van veure massa reflectits. Un dia un home es va presentar al portal de casa seva amb una navalla: "Em va dir que no creia en la justícia, que només creia en la justícia que es prenia cadascú. No és només avui que la justícia és una collonada. Llavors també ho era". Això ho escrivia Candel el 1990. Avui potser els diria el mateix als Marchena, Llarena, Barrientos...
El llibre també té herois compromesos, com l’abnegat doctor Carles Ribas, a qui, gràcies a l’obra de Candel, un mecenes anònim va donar un milió de pessetes perquè pogués aixecar un dispensari. Justícia poètica. Torre Baró, la Pegaso, Can Tunis... Memòria indispensable de la Catalunya marginal i lluitadora, tan injustament menystinguda.