La vida és un misteri: no hi ha ideologia tecnocientífica que el pugui resoldre. L’inici, el naixement, no té explicació: venim d’enlloc. Però això, en contra del que defensa Sartre, no té per què voler dir que la vida no tingui sentit, que sigui absurda, com una nàusea melancòlica, sinó que és una contingència "increïble", creadora. Cada persona crea i és única. Malgrat tota l’herència genètica i cultural, cadascun de nosaltres som un "inici absolut", som éssers únics, amb un nom. No es pot entendre el misteri del naixement sense fascinació ni el misteri de la vida sense proximitat als altres, a la vida en companyia: amb la paraula, el tacte, el cant... "Cantem per celebrar, i cantem, també, per no tenir por. Per celebrar les coses de la vida, i per no tenir tanta por de la mort". Així comença Josep Maria Esquirol l’assaig Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita (Quaderns Crema).

Segons Esquirol, la vida és "increïble", sí, però també és una col·lecció de ferides que inclouen la possibilitat de cura o, potser més aviat, de sutura imperfecta. En concret, quatre ferides infinites que fan impensable "el jo pur i la vida nua": "De la ferida de la vida se’n pot dir gust; de la del tu, amor; de la de la mort, angoixa; i de la del món, aombrament. Expressat, encara, una mica més plàsticament: el gust és l’abraçada de la vida; l’angoixa, el fregament de la mort; l’amor, el present del tu; i l’aombrament, el misteri del món". La bellesa d’aquestes imatges expressa bé l’estil assagístic d’Esquirol en un llibre que és una recerca poiètica (creadora) i franciscana de la fondària humana.

Amb Hannah Arendt, Esquirol creu que el més humà és el perdó i la promesa (entesa més com a esperança que utopia), i que vol dir capacitat de fer i de pensar (el pensament també és acció). També creu que "es necessita poc per viure... i aquest poc és una meravella: pa, casa i cant". És molt suggeridora la cita que fa de l’escriptor suec Stig Dagerman, a la recerca de sentit: "No he rebut l’herència d’un Déu ni d’un punt ferm a la terra des del qual poder cridar l’atenció de Déu; ni tampoc he heretat el furor dissimulat de l’escèptic, ni les astúcies del racionalista, ni el candor fervent de l’ateu. Per això no goso tirar la pedra a qui creu en coses de les quals jo dubto, ni a qui idolatra el dubte com si aquest no fos envoltat per les tenebres. Aquesta pedra em tocaria a mi mateix, ja que d’una cosa sí que n’estic convençut: la necessitat de consol que té l’ésser humà és insaciable". Dagerman es va acabar suïcidant.

I bé. El que ens dona la lectura d’Esquirol no és ideologia, sinó consol, pau d’esperit. És com un lenitiu que suavitza la nostra intempèrie. La seva paraula hospitalària ens fa companyia, posa harmonia i carícia a les ferides, com un manobre del món de les idees. Ens retorna a la vida real i concreta. Ens fa tocar de peus a terra mirant al cel. Foragita la mandra nihilista que no vol res i ho devora tot. Allunya el soroll violent i demagògic, la insensibilitat i la indiferència. És un llibre dens i dolç, savi i senzill. "No és la immortalitat, sinó la trobada i la companyia, allò que volem".