Jordi Cussà, el cavall salvatge

BarcelonaLa mort de Jordi Cussà (Berga, 1961-2021) ha provocat les reaccions habituals entre la parròquia literària: a banda de tristors lògiques i honestes, hi ha hagut esquinçades de vestidures, laments per l’escassa valoració de l’escriptor mentre era viu i encimbellaments romàntics de l’obra. Res fora del normal. Cussà era un escriptor molt valorat entre els altres escriptors i, en general, per tothom que ha tingut la sort de llegir Cavalls salvatges i la seva continuació o cara B, Formentera Lady. Són llibres d’aquells que no es troben sovint, testimonis directes de l’addicció a les drogues dures durant els anys vuitanta, llibres sobre perdedors, sobre l’abisme: sobre tot allò que els desinformats actius, gent que viu a Catalunya i es dedica a llegir, escriure i opinar públicament sobre el món de la lletra, afirmen que li falta a la literatura catalana. "Oh, és que no hi ha llibres sobre ionquis", "¿Escriure sobre baixos fons en català? Impossible! No hi ha llengua", i altres afirmacions per l’estil. Altre cop, res fora del normal.

Cussà havia publicat setze llibres en set editorials diferents. Podem tirar pilotes fora i parlar de la sort dels escriptors com si es tractés d’una loteria o lamentar-nos per la pèrdua de prestigi de la literatura en general en la nostra societat. Però també podem afinar més i sospitar que el problema de Cussà, com el de tants altres escriptors, no era només seu, sinó que també era del sistema: si hagués existit una editorial forta i prou sanejada econòmicament que hagués fet una aposta per ell com a autor des del principi i li hagués publicat tots i cadascun dels llibres amb la seguretat que dona saber que la resta de la cadena rema a favor: un sistema de promoció i de crítica fort, independent i ben greixat i un banc de lectors suficient, entre altres coses, no estaríem parlant d’un autor per descobrir "ara que és mort". Que els condicionants històrics i el context polític no són el decorat de la història, en són el cor argumental, vaja. I que el regust amarg que queda a la boca en dir-li adeu a en Cussà és que, mentre a l’horitzó, minúscul, gesticula un sistema literari voluntariós però feble, l’escriptor català ha de fer l’obra sol i a la brava, com un cavall salvatge.