BarcelonaDilluns vaig anar a la Fundació Joan Brossa i, a la sortida, s'havia produït un fenomen estrany: no passava per les portes. Hi havia entrat sense problemes, però quan vaig voler deixar la sala m'havia eixamplat i em vaig haver de posar de costat per sortir-ne. Com que no era la primera vegada que em passava, no em vaig alarmar. Sabia que, aquesta vegada, la culpa havia estat de Joan Maragall.

Per ser justa, sobretot de Maragall, però també de l'Ignasi Moreta, del Lluís Soler i de la Lídia Pujol. L'editor, l'actor i la cantant van ser els responsables de la sessió d'El meu clàssic sobre Joan Maragall. El cicle forma part del Festival Clàssics, Festival d'Arts Contemporànies i Pensament, que fins a mitjans de desembre proposa un programa amb activitats molt diverses vinculades als clàssics. Com diria Italo Calvino, aquells textos que no diem mai que "estem llegint", sinó que "estem rellegint", no fos cas que algú pensés que som uns incultes. És veritat que hi ha un cert elitisme que fa que encara sembli que hàgim de quedar malament, o passar vergonya, si no hem llegit segons quins llibres quan, en realitat, els clàssics no tenen pressa (sobreviure al pas del temps és part del que els converteix en clàssics). Calvino, precisament, també parlava del plaer extraordinari que suposa llegir per primera vegada un gran text a la maduresa, una lectura que serà diferent de la que hauríem fet a la joventut. L'autor italià va recollir totes aquestes reflexions a Per què llegir els clàssics (trad. Teresa Muñoz Lloret, Edicions 62), un llibre que m'agrada molt per la seva generositat. Calvino hi fa una invitació sincera a llegir els clàssics, d'alguna manera aconsegueix posar-nos-els a l'abast, i aquesta és justament la sensació que em transmet el Festival Clàssics. Amb la seva programació, amb la manera com plantegen els actes, és com si em diguessin: "Mira, hi ha aquests textos meravellosos, que nosaltres coneixem bé, però que són de tots. Compartim-los".

Estimar cada moment

M'imagino que aquest és l'esperit que també hi havia darrere la sessió sobre Joan Maragall. Van ser poc més de quaranta-cinc minuts de paraules, música i pensament absolutament enriquidors. Imagineu-vos l'Oda a Espanya en boca de Lluís Soler, a qui a la part final se li va espatllar el micro i vam poder comprovar que no el necessitava. Que bonica, la versió del Cant espiritual que va fer la Lídia Pujol. Tots dos van estar fantàstics en la lectura d'El comte l'Arnau, que va servir a l'Ignasi Moreta per introduir-nos en l'obra de Maragall, que "podem llegir com un esforç constant per cridar-nos a la vida, a l’acció. A estar desperts. La gran contraposició en Maragall no és el bé i el mal, sinó la vida i la mort". Aquest any, el festival gira al voltant de la immortalitat i Maragall era absolutament pertinent. Moreta ens va explicar un Maragall que ens convida "a prendre'ns seriosament la nostra aventura vital, intel·lectual, espiritual", partidari de seguir els impulsos sensuals i d'estimar cada moment (fins i tot el de tallar-nos les ungles!). També, un Maragall que ressonava especialment actual en contra de la pena de mort. A la sortida, tot eren "fantàstics" i cares de satisfacció. Em va semblar que no era l'única que marxava eixamplada de tot el que hi havia sentit.