I si la intel·ligència artificial pogués crear textos literaris amb cara i ulls?
BarcelonaPotser soc ingènua, però no em preocupa gaire la irrupció de la intel·ligència artificial en el món literari. En un article de fa dos anys ja vaig argumentar que potser la IA alliberarà la literatura de certs servilismes. Des de llavors han passat coses. Per exemple, llegia fa poc que en alguns llibres publicats ja s’hi han colat rastres de prompts destinats a la IA. Per si algú encara no ho sap, un prompt o, en català, petició, és el text que l’usuari introdueix en un sistema de IA per donar-li una ordre. Així, per exemple, al llibre Darkhollow Academy, Year 2 —quin títol tan poc prometedor— de Lena McDonald, s’hi podia llegir aquesta frase: "He reescrit el fragment perquè vagi més en la línia de l’estil de J. Bree, que es caracteritza per tenir més tensió, tocs descarnats i un subtext emocional fort sota els elements sobrenaturals". En un altre títol de K.C. Crowne hi deia: "I tant! Aquí tens una versió millorada del fragment". El cas de Crowne és revelador: a Amazon té 173 títols disponibles, cosa que fa sospitar (o directament tenir la certesa) que aquesta persona no escriu els llibres que s’autopublica. Les cobertes amb mascles musculats lluint abdomen i barba de tres dies són tan espantoses i convencionals que semblen una paròdia.
De fet, la invasió de contingut generat per IA, especialment el generat per bots d'IA, ha arribat a ser un problema per a Amazon. Davant de l’allau de contingut generat per IA, ja fa un parell d’anys la seva plataforma d’autopublicació es va veure obligada a limitar a tres els manuscrits que un autor pot publicar en un dia. Ui, només tres al dia, ara sí que estem salvats! També fa dos anys Caitlyn Lynch denunciava que del top 100 dels ebooks d’Amazon de Teen & Young Adult Contemporary Romance, només 19 havien estat escrits per humans.
Potser us penseu que això ens queda lluny, que és cosa d’americans i de literatura mainstream. Tornem a casa, doncs. Fa uns mesos, vaig escoltar un episodi del pòdcast Plaersdemavida, on Sergi Pàmies, jurat del premi Anagrama, deia que enguany li havia semblat que hi havia manuscrits engreixats amb IA. No en tenia proves, però sí la sensació que era així.
La IA és capaç d’escriure textos cada vegada més humans: tanmateix, el fet que semblin més humans no els fa necessàriament més bons. És allò mateix que deia Albert Serra fa poc sobre el cinema: que d’aquí un any el 80% de pel·lícules les farà una IA, i que les farà millor. L’argument? "Si les pel·lícules ja són una còpia, una IA sempre copiarà millor perquè té més dades". El mateix podem dir en literatura. La IA és una formidable màquina de refregits. Sí, fa uns refregits com no n’havíem vist mai abans, però refregits al capdavall. Potser em direu: també els autors de carn i ossos no feu altra cosa que refregir quan beveu de la tradició, etc. I sí, esclar, escriure és, en part, digerir el que s’ha fet. Però, a diferència de la IA, l’humà té la capacitat de regurgitar-ho recombinant-ho de maneres noves o afegint-hi elements inesperats o fins i tot insensats des del punt de vista d’una IA.
Estar disposat a llegir porqueria
Sigui com sigui, us deia al principi que tot això no em preocupa gaire. Em preocupa més que hi hagi persones disposades a llegir aquesta porqueria que no que la porqueria en si existeixi. I tampoc és que em vulgui carregar la IA, que sempre pot ser una font útil per documentar-se o inspirar-se. Ja conec escriptors que quan busquen una imatge per a un símil demanen idees a la IA. "Exemples de coses pudentes i esmunyedisses": llots orgànics, peix en descomposició, vòmit.
Pensava en tot això ahir que una amiga em deia que tenia gravada a la memòria una dona a qui no coneixia de res i que fa vint anys li va explicar, sense venir a tomb, que la seva filla havia mort als tres anys. Per més crims que hàgim llegit o vist en pantalla, mai cap mort ens tocarà tant com una mort real explicada per algú mirant-nos a la cara. Això em va fer pensar que potser un efecte col·lateral de la IA serà que la realitat, els fets no ficcionals, es revaloritzaran. Imaginem que arribi un moment que la IA sigui veritablement capaç de crear textos literaris amb cara i ulls, que fins i tot sigui capaç d’inventar personatges interessants i contradictoris, que sigui capaç de ser original i de fer anar el sentit de l’humor. Fins i tot quan tot això sigui possible, continuarà havent-hi una cosa que la IA no podrà fer: viure. Mai podrà, doncs, parlar en primera persona del que ha viscut ni del que ha sentit. Tot serà sempre de segona mà. La IA podria comportar el triomf de la veritat i de la vida. Tot i que de vegades també siguin coses pudentes i esmunyedisses.