No podia començar millor. “Tot és bell i la tristesa em colga”, escriu J.V. Foix el 22 de març del 1911. És la primera entrada dels apunts de dietari que conformen el llibre Catalans de 1918 (Tusquets), una nova edició a cura de Lluís Quintana i Antoni Marí. Quan ho va escriure, Foix tenia 18 anys, igual que Carles Riba i Joaquim Folguera, dos dels personatges i companys de ploma que protagonitzen l’obra, juntament amb Joan Salvat-Papasseit (tenia un any menys), el pintor Josep Obiols (també amb un any menys, no té capítol propi perquè no es dedicava a la lletra, però hi és omnipresent: era el seu millor amic) i Agustí Esclasans (dos menys). També dedica un capítol a Josep Carner, uns anys més gran, i a Pompeu Fabra, d’una generació anterior i a qui Foix considera mestre. Una nit que el llegeix a la llum de l’espelma -en aquells anys, al pis de Sarrià no hi tenia electricitat-, s’admira: “Quanta elegància sense eloqüència!”
El llibre, d’un assagisme diletant a l’estil Montaigne, combina la passió per la llengua amb intimitats quotidianes, des del seu primer petó a la Roser fins a l’afició a la gimnàstica sueca o al tennis -“em plau jugar-hi molt de matí, quan els ocells, a l’alba, davallen estarrufats a la pista o es complauen a picotejar la pilota si fas un ciri, cosa que m’esdevé massa sovint”- o la incomprensió del pare, que no entén la seva dèria per saber tant català i li diu que “seria millor que aprengués alemany”.
Sobre la literatura dels seus contemporanis i predecessors, en pensa això: “Els mots que empra En Carner són exclusius; i preciosos per a una comuna delectança lírica. I els versos, ben fets, tal com jo crec que han d’ésser-ho els dels escriptors que han adoptat la retòrica tradicional. Em plauen per llur exactesa lírica com em plauen els pocs que conec d’En Riba, tan precisos i ajustats a la idea. En Maragall exalta l’esperit; En Carner i En Guerau de Liost, el verb; En Sagarra, la sang, i En Riba, la intel·ligència. Els quatre primers fervorosament pairals, i més universals -qui en dubta!-. En Carles Riba, tan emocionalment contingut”. Tota una demostració d’agudesa. I si passem als trets físics i personals, es mostra igualment incisiu: “En Josep Carner, caraplè, ufanós i un si és o no és bufat. En Fabra, docte, flegmàtic i precís”.
Els secundaris també són objecte de la sintètica, i poètica, capacitat de penetració de Foix. M’ha fet gràcia trobar l’Aragay, l’artista, tan ben retratat. Amb aquesta descripció, no dubto que devem venir del mateix cep. Són a la Penya, amb López-Picó, Benet, Folguera, Obiols... Discuteixen sobre el futurisme de Marinetti, i en aquell moment entra l’Aragay, “convençut de tenir sempre raó, i amb idees molt pròpies sobre l’art i la pintura”. Diu l’Aragay: “Tots, a la nostra manera, fem cremallot, i cadascú pot propugnar el seu futurisme i impugnar el dels altres. Els ismes, però, m’enfetgeguen. Hem d’anar de cara a l’esdevenidor, ésser del temps, sense però desarrelar-nos. La tradició, nois, compta”. Els Aragay, alhora arrelats i il·luminats, són d’idees fixes, aclaparadors... Jo soc més Sastre.
Acabem amb el moment més poèticament intens. Setembre de 1922. Són una colla a Sa Tuna, amb en Riba acabat d’arribar. Surten de nit en barca: “Hem bogat ara l’un, ara l’altre, entre foscors immortals; tots callàvem tot mirant l’espurneig fosforescent que brolla de l’aigua a cada cop de rem i el ròssec de llum que deixa el timó, tan clar, que il·luminava el fons de les aigües amb llums d’aurora. A En Salvat-Papasseit i a En Garcés els hauria plagut molt. Ells, en alguns dels seus versos, n’han sabut donar la frisança. Aquest vespre ha estat un vespre d’eternitat. Vull dir que tots el recordarem com un dels millors instants i quan serem grans, potser com l’Instant”.