La imperfecció: una idea (diguem-ne) perfecta

L’aspiració al bé absolut és perillosa. L’ambigüitat moral ens és constitutiva. La condició humana és imperfecta per naturalesa. Aquest és, segons el filòsof Jordi Bayod, el nucli del pensament de Michel de Montaigne. A l’assaig La vida imperfecta: una introducció a Montaigne (Quaderns Crema), Bayod, traductor al castellà del brillant gentilhome del Perigord, va al cor del cèlebre autor per destil·lar-ne l’essència. La seva indagació és precisa, sòlida i respectuosa. Despulla l’autor dels Assajos amb suavitat i lentitud. Fa més translúcides les seves idees recurrents, les seves dolces obsessions, la principal de les quals és gaudir de la vida tal com ens ve donada. Al capdavall, en Montaigne res no és extrem. Tot flueix. També flueix, depurat i sobri, el text de Bayod.

Els seus amics reals (Étienne de La Boétie, Marie de Gournay) o llibrescos (Erasme de Rotterdam, Sòcrates i tants altres, esclar), així com els lectors que se l'han fet seu al llarg dels segles (Nietzsche, per exemple) ens acompanyen en aquest recorregut per la vida i l’obra del senyor de la muntanya. Bayod ens porta de la mà per vells i nous senders, collint a cada pas un pensament, desfent a voltes un bolic entortolligat que no deixava passar la llum. I així, pas a pas, com qui no vol la cosa, ens convertim de nou en companys de l’aventura vital i intel·lectual de l’autor immortal del segle XVI, el creador del gènere assagístic, l’home que va convertir-se en objecte de la seva obra. Tenir-lo tan a prop, tan a tocar, fa que n’apreciem encara més, com una autèntica joia, la seva planera i plaent imperfecció, mirall de la nostra.

Si Montaigne, fins allí on va ser capaç, va buidar la seva ànima i va descloure graciosament la seva intimitat, ara Bayod, amb paciència i detallisme, ens revela com ho va fer: quina màgia hi ha rere aquell atrevit exercici que ha marcat i encara marca la filosofia i la literatura del jo. El truc principal de Montaigne va ser situar l’ésser humà al centre, però empetitint-lo: no elevant-lo, sinó fent-lo tocar de peus a terra. Aquesta és la gran aportació de l’últim dels humanistes que dona pas als il·lustrats. Montaigne ho és tot (és la mesura de totes les coses) i alhora no és res. L’home és grandiós i insignificant. Cada home és únic i alhora és com tots els homes. L’home és una fabulosa contradicció amb potes, una simbiosi inestable i indestriable de cos i esperit, un ésser conscient que avança dubitatiu cap a la mort.

Estoic, escèptic, epicuri? No és tan rellevant establir quina etiqueta escau més al perigordià com constatar que les seves oscil·lacions formen part d’un autoretrat en temps real al fons del qual hi batega la realitat del cos i la lleugeresa de l’esperit. El bé? La felicitat? La veritat? En realitat no sabem ben bé ni tan sols en què consisteixen, creu Montaigne i remarca Bayod. La idea d’imperfecció, de volatilitat, d’insatisfacció, de dubte, reposa així en la consciència de la nostra bella fragilitat. I és en l’acceptació d’aquesta inconsistència com, en definitiva, un Montaigne vital, que de jove no dubta a regalar-se tota mena de plaers i de gran alterna la pau del seu castell amb els viatges per Europa, és així, dic, com fa de la imperfecció una idea diguem-ne perfecta, seductora. Una idea que té com a condició renegar tant dels grans ideals (que al final porten al fanatisme) com d’una "virtut excessiva". ¿En què creu, doncs, el savi dels Assajos? Creu en la bona vida i advoca per una vida que, més que bona, sigui honesta, o potser fins i tot només "excusable".