La resta més patent a la GIEC del logicisme de Fabra -del seu intent de fer la llengua “més lògica” creant-hi distincions i simetries artificioses (i, per tant, difícils d’assimilar)- la trobem en les combinacions binàries de pronoms febles. Fabra (i la GIEC de retruc) inventa combinacions que no existeixen considerant que seria més lògic i simètric que existissin, tot i que, probablement, no existeixen perquè no les necessitem.

A la pàgina 49 de la Gramàtica catalana (1933) -la normativa fins a l’aparició de la GIEC (2016)- hi trobem la combinació li hi amb el següent exemple: “Li han donat una guardiola i li hi han posat deu cèntims; poseu-li-hi deu cèntims més”. Però li hi és una forma inexistent: els parlants, en aquest cas, diem [li]. Així ho admet la GIEC quan afirma (pàg. 212) que li hi és “una possibilitat de la llengua escrita” que “oralment es resol simplement en [li]”.

És un exemple de com la norma fabriana, de vegades, opta per esmenar la llengua. I per què l’esmena? Perquè el gramàtic logicista no suporta les asimetries: si diem i escrivim “M’hi ha insistit molt” / “T’hi ha insistit molt”, etc., ens toca escriure -encara que no ho digui ningú- “Li hi ha insistit molt”. La GIEC aclareix que escrivim li hi (normativament no pot ser l’hi ni li ), “però pronunciant-ho normalment [li]”. ¿No seria més fàcil per a tots admetre la realitat asimètrica?

Cedric Boeckx i Txuss Martín afirmen a El clític datiu és més que un clític (2014) que en català el cas datiu està format per dues nocions: acusatiu i locatiu. El li seria en realitat l’hi, i això explicaria el datiu plural els hi (“Els hi donaré la llibreta”). I en català no trobem mai dos pronoms febles idèntics seguits. Diem “N’he tret tres idees” i “D’idees n’he tret tres” (i no “D’idees en n’he tret tres”, com “per lògica” pertocaria). Si el li hi fos en realitat l’hi hi, una norma general de la llengua el convertiria en l’hi, que és el que diem.

És la normativa la que s’ha d’esmenar partint d’una bona comprensió de la llengua, i no al revés.