Guadalajara o l'aparador cultural
BarcelonaA l'assaig Crítica de la víctima, publicat per Herder, el professor de la Universitat de Bèrgam Daniele Giglioli descriu com la víctima s'ha convertit en "l'heroi del nostre temps". Ser víctima atorga prestigi, exigeix escolta, promet reconeixement, genera identitat i immunitza contra la crítica. La víctima, diu, no actua: pateix; no respon: és irresponsable. I, per això mateix, és "el somni de qualsevol tipus de poder". No és estrany, conclou, que avui es lliurin batalles per establir qui és més víctima, qui ho ha estat abans i qui durant més temps.
Llegint-lo aquests dies he pensat en la polèmica generada arran de la participació de Barcelona com a convidada d'honor a la Fira del Llibre de Guadalajara i de l'anunci de l'Ajuntament de Barcelona sobre la creació d'una beca de 80.000€ per a escriptors llatinoamericans que vinguin a passar tres mesos a la ciutat per escriure en castellà sobre la capital de Catalunya. L'elevada dotació ha generat una forta reacció en els escriptors en llengua catalana: les beques Montserrat Roig de creació literària, també atorgades pel consistori, són de 6.000€, no inclouen publicació ni traducció, i es concedeixen igualment a autors que escriuen en castellà.
El català és una llengua objectivament minoritzada, amb dèficits estructurals de presència, inversió i projecció. El greuge és evident i mesurable. I, tot i així, encara hi ha qui diu no entendre el perquè d'aquestes queixes o qui blanqueja el conflicte lingüístic presentant-lo com una qüestió d'afinitats personals. El problema no va de simpaties, d'amistats o de bones relacions entre autors que escriuen en diferents llengües: va de poder, de recursos i de quines veus ocupen l'espai central.
En aquest sentit, que dels seixanta autors convidats, l'escollit per obrir la fira hagi estat Eduardo Mendoza no és una decisió neutra. Mendoza és conegut per llegir el conflicte lingüístic en clau de victimismes creuats banalitzant el bilingüisme com si fos la solució natural i no un estadi més del procés de substitució lingüística que s'intenta imposar des de les institucions, sovint disfressat de cosmopolitisme i obertura.
Projectar una imatge despolititzada de Barcelona
Aquesta operació simbòlica no és menor perquè es produeix sota una inversió pública considerable: l'Ajuntament de Barcelona hi ha destinat 3,5 milions d'euros procedents de l'impost turístic, i aquest punt no és gens banal. Els diners que es generen amb un model econòmic que està expulsant els veïns, tensionant barris i erosionant la vida quotidiana de la ciutat s'han destinat, paradoxalment, a una operació d'aparador cultural que acaba reforçant la mateixa maquinària que fa Barcelona cada cop més invivible per als barcelonins. La literatura, al final, ha estat instrumentalitzada per projectar una imatge despolititzada de la ciutat (és a dir, del país), aparentment cosmopolita i amable, això és, pacificada per al consum.
Si la internacionalització de la literatura catalana fos realment la prioritat, aquests recursos haurien servit per traduir, projectar i consolidar autors. El risc, però, que tenim els escriptors en llengua catalana és el de quedar-nos atrapats en el dany i la denúncia del greuge. Tal com adverteix Giglioli, quan la víctima esdevé identitat, deixa de ser subjecte polític. I com que aquest és un dels mals que travessa Catalunya, hem de poder pensar en clau de futur: el català no viurà del dany que acumuli, sinó del futur que ens atrevim a disputar.