BarcelonaFa unes setmanes el Miquel Bonet va publicar el seu esplèndid recull de cròniques sudistes, Periodisme de contacte, amb La Segona Perifèria. Aprofitant l’ocasió, els tres autors catalans que ens hem estrenat amb l’editorial, el mateix Bonet, l’Antoni Veciana (nominat al premi Òmnium per Nicolau, una faula màgica que amaga molta veritat, com totes les bones faules) i una servidora, vam fer una presentació conjunta al Centre de Lectura de Reus. Com a bona pixapina i, encara més greu, gracienca, tot el que no es trobi a cent metres a la rodona del barri del meu cor em sembla fora vila, però agafar el cotxe per anar a Reus sempre paga la pena, perquè és una de les ciutats més boniques d’aquest nostre país. 

Durant la presentació, vam parlar de la candidatura d’Ordre i Aventura a les eleccions de l’Ateneu Barcelonès del 2017, de la decepció per la derrota i de l’encara més gran decepció pel referèndum de l’U d’Octubre. El Miquel em va preguntar si crec que la nostra és una generació derrotada. Hi he estat pensant aquests dies perquè, quan vaig publicar Divorci i aventura, també m’havien preguntat si sentia com un fracàs el divorci o algunes de les experiències relatades en el llibre. Potser perquè no he nascut a Catalunya i he tingut l’opció d’escollir quina vull que sigui la meva primera llengua i la meva terra (és Gràcia, evidentment), o potser pel meu esperit científic, tinc una concepció molt americana dels fracassos i de les crisis, i les considero oportunitats per al canvi i el creixement. Si un projecte no arriba a bon port (ja sigui un llibre, un matrimoni, unes eleccions o un negoci), pels motius que sigui, considero que l’èxit és la valentia d’haver-s'hi exposat i invertit talent, temps, energies, esperances i/o diners en haver-lo posat en marxa. I és la capacitat per aprendre del cop i de recuperar-se el que determina si allò acaba sent un fracàs o no. 

Una generació la conformen tota classe d’individus. Hi ha qui promou el canvi i l’evolució, hi ha qui l’intenta fagocitar, activament o passivament, i després hi ha qui queda en la inèrcia. En el primer grup hi ha el Bonet i el Veciana, sens dubte: homes valents i compromesos amb la seva escriptura, amb la seva terra, amb la seva família i amb els seus amics. Així que la meva resposta, Miquel, és que, precisament perquè dins de la nostra generació hi trobem gent com vosaltres, hi ets tu, no som ni serem mai una generació derrotada.