El dia que les muses van abandonar la vaga
“ Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo ”. La frase, que avui molts recitem de memòria, li va sorgir del no-res a Gabriel García Márquez mentre conduïa per la carretera d’Acapulco, a Mèxic, el 1965. L’acompanyaven la seva inseparable Mercedes -la destinatària d’una de les millors dedicatòries del món: A Mer cedes, por supuesto - i els seus dos fills. Se n’anaven de vacances a la platja. Amb les mans al volant i el cap a la recerca de la inspiració evaporada, García Márquez es va concentrar en una història que havia començat a escriure molt temps enrere però que se li resistia. Llavors les muses, que l’havien castigat amb un bloqueig creatiu de quatre anys, li van fer cas: va trobar les paraules inicials i el to que havia de tenir aquella novel·la. La família va decidir tornar abans d’hora de les vacances a Acapulco perquè ell es pogués abocar a narrar la vida a Macondo. Es va recloure durant mesos a escriure un llibre que finalment es deixava escriure i que s’acabaria titulant Cien años de soledad.
Així s’enceta Gabo. Memorias de una vida mágica (Rey Naranjo Editores), una novel·la gràfica que recrea la biografia del premi Nobel colombià i que ha trigat cinc anys a saltar l’Atlàntic: es va publicar al país natal de l’escriptor el febrer del 2013, un any abans de la seva mort, però la primera edició espanyola tot just acaba de sortir del forn. El guió ha anat a càrrec d’Óscar Pantoja, i les il·lustracions les firmen Miguel Bustos, Felipe Camargo i Tatiana Córdoba.
Gabo orbita al voltant de Cien años de soledad, i té un desordre cronològic que s’agraeix. És un llibre que, ho adverteixo per si de cas, tendeix a esfumar-se com la inspiració del seu protagonista a la primera meitat dels seixanta. Quan ja l’havia llegit i em disposava a escriure’n això, es va amagar no sé on -tard o d’hora apareixerà- i me’n vaig haver de comprar un segon exemplar. No és el primer volum gabonià que es paseja per casa meva per duplicat: d’ El amor en los tiempos del cólera en tinc dos exemplars idèntics per una juguesca bonica i de mal resumir. I de Cien años de soledad en conservo fins i tot una traducció al català que va fer Avel·lí Artís Gener, publicada per Edhasa el 1970. Va ser el mateix Gabo qui va exigir als editors espanyols -amb Franco encara viu: tenia mèrit- que la novel·la es publiqués a la vegada en català.
Un secretari de redacció anomenat Borges
Guardaré l’exemplar de Gabo -i l’altre, quan surti de l’amagatall- al costat del còmic Cortázar (Nórdica), una biografia il·lustrada amb textos de Jesús Marchamalo i dibuixos -magnífics- de Marc Torices. També aquí assistim a la consagració literària d’un monstre de l’escriptura. I a escenes impagables, com la trobada entre un jove Julio Cortázar i Jorge Luis Borges, que aleshores era secretari de redacció de la revista Los Anales de Buenos Aires. Cortázar li va portar un conte, Casa tomada, i li va preguntar què n’opinava. Al cap d’una setmana, Borges li va dir: “En lloc d’una opinió, li diré dues coses: una, que el conte ja és a impremta; dues, que n’he encarregat les il·lustracions a la meva germana Norah”.
El sorteig bàrbar que es repeteix cada any
Parlant de parentius. El net de Shirley Jackson, l’artista Miles Hyman, ha fet una adaptació gràfica del relat més conegut de la seva àvia, The lottery, un conte pertorbador que va veure la llum a The New Yorker el 1948. El resultat és La lotería, publicat també per Nórdica. El ritual cruel que el poble manté any rere any està prou ben plasmat en aquest còmic, on les paraules queden reduïdes a la mínima expressió en benefici d’unes imatges fosques que ho expliquen tot.