El tòpic diu que després de la derrota del 1714, els catalans van tornar a apujar la persiana i es van posar a treballar. S’ha volgut atribuir el relatiu progrés econòmic d’aquells anys a la modernitat de l’absolutisme borbònic, sobretot de l’il·lustrat Carles III. La teoria ja fa temps que fa aigües. Ara el catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona Josep M. Torras i Ribé rebla el clau. A través de fonts oficials de la mateixa administració borbònica, desmenteix el suposat avenç material d’aquella centúria i sobretot desmunta la influència suposadament positiva d’un sistema basat en la corrupció institucionalitzada.
L’obra, titulada Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica (1714-1808) (Rafael Dalmau Editor), documenta i analitza el funcionament dels ajuntaments de l’època després que el decret de Nova Planta fulminés el sistema protodemocràtic d’elecció per insaculació (sorteig de càrrecs), que permetia l’accés a llocs de representació i gestió a les capes més dinàmiques de la població a través de la influència gremial. També tracta de la “fiscalitat abusiva”, reconeguda per les mateixes institucions de la Nova Planta, una realitat que l’autor qualifica sense atenuants d’“espoli fiscal”.
Aquests canvis en la governança, que donarien com a resultat ajuntaments corruptes i ineficaços, i l’ofec econòmic de la població, van ser adoptats en un clima de brutal repressió (el mateix Torras i Ribé ja havia estudiat el càstig sense precedents a la societat catalana), de control social obsessiu (es va prohibir la publicació de gasetes, fulls volants i pasquins, i es va imposar una severa censura d’impremta) i en el marc d’un país arrasat militarment i abocat a una “misèria esgarrifosa”. Era, doncs, un càstig sobre càstig. En concret, i pel que fa a la gestió consistorial, es va instaurar la compra de càrrecs, fet que va portar a revendre’ls i, per tant, a la necessitat de treure’n un rendiment, amb la consegüent corrupció i abusos de poder.
A més d’un impost del cadastre personal inassumible per a la població (només es pagava a Catalunya i suposava la meitat dels ingressos obtinguts per la monarquia al Principat), també hi havia l’allotjament de tropes, el pagament de bagatges, els impostos de la sal i el tabac, el dret de bolla, el paper segellat i “els desproporcionats pagaments que s’havien de fer efectius per sostenir la piràmide institucional borbònica”. A tot això l’autor hi afegeix incomptables defectes, abusos, arbitrarietats i favoritismes, és a dir, un ús “sectari i discrecional de la fiscalitat com a arma política”. I per postres va començar a circular moneda falsa provinent de la paga que rebien els mateixos soldats borbònics, fruit d’una xarxa organitzada a través de coronels i altres comandaments.
El desgavell en uns consistoris convertits en cau de nepotisme i tripijocs va ser tan escandalós, que la mateixa monarquia, desbordada, a partir de 1740 va obrir la porta a algun tipus de reunions ciutadanes per canalitzar les protestes contra el mal govern. Tot i haver estat severament intervinguts, els gremis van recuperar així un paper com a contrapoder municipal. Les reformes municipals de Carles III del 1766, no tant a causa del que passava a Catalunya com de la revolta popular a Madrid (Motí de Squillace), en el cas català van reforçar els gremis per fiscalitzar els regidors, que es van resistir amb dents i ungles a perdre la impunitat i les prebendes. La pugna es va saldar el 1771 amb una contrareforma. No va ser fins a la dècada dels 90 quan, davant el fracàs i les protestes persistents, a la fi es va tornar al vell sistema de la insaculació per mirar de recuperar el bon govern i la concòrdia ciutadana.