El fill suïcida que va arruïnar la vida del seu pare
BarcelonaJa hem parlat en altres ocasions de la dissolució del prestigi moral dels intel·lectuals. No és que ells s’hagin tornat persones immorals (hi ha de tot, és clar); és que el gruix de la societat ha deixat de creure en cap cosa que sigui transcendental, massa ben argumentada, o que superi la mediocritat del comú (hi ha de tot, ara també).
En aquests moments hi ha molt pocs homes o dones amb una potent categoria intel·lectual o moral que puguin influir al més mínim en l’opinió general d’una societat. Noam Chomsky, per posar un exemple rar, és possiblement l’únic intel·lectual dels Estats Units que pot modificar les idees preconcebudes dels ciutadans (pocs) del seu país. A Jürgen Habermas, a Alemanya, encara se l’escolten.
Però segles enrere, en especial al Segle de les Llums, això encara no passava: determinats homes de lletres, com Rousseau o Voltaire, no solament eren respectats per les autoritats i tenien crèdit entre la població, sinó que van col·laborar en la mesura que podien a preparar el nou ordre polític i legal derivat de la Revolució de 1789. Els historiadors coincideixen ara en la idea que la Revolució Francesa només parcialment va ser la conseqüència de les idees il·lustrades; els factors que la van desencadenar són d’ordre financer i econòmic –Lluís XVI va buidar les arques de l’estat en la guerra d’Amèrica, va esprémer la burgesia amb impostos, i la sumptuositat de la seva cort demanava sumes fabuloses.
Però Voltaire, per esmentar el seu cas, va sacsejar l’opinió pública quan va començar a divulgar uns fascicles en què defensava aquella pobra família protestant, els Calas, quan el pare va ser acusat injustament i sense proves de l’assassinat d’un fill seu, que s’havia penjat per aquella suma de raons que porten una persona al suïcidi, i no pel fet que el pare no hauria pogut suportar que el seu fill abracés la religió catòlica. (Sembla que anava a les esglésies catòliques només per sentir-hi una música millor que la de les severes esglésies protestants; era melòman, no un apòstata.) Al pare el van sotmetre a la tortura de “la roda”, encara medieval, que consistia a lligar la víctima en una mena de roda de carro que donava voltes, mentre un botxí li destrossava els membres i el cap a garrotades. La muller i els altres fills van quedar del tot desemparats.
Fins que Voltaire va aixecar la veu. Els seus fullets van ser tan llegits, que el rei, finalment, es va veure obligat a restituir l’honor d’aquell bon creient, i la família va rebre una compensació econòmica. Tot això ho va aconseguir un sol home amb la força alhora del seu prestigi i dels seus arguments: són els que van donar peu al Tractat sobre la tolerància (1763), un dels textos de més transcendència en el moment que es va redactar la Carta sobre els Drets Humans.