L’artesà, lluny de passar per la vida de puntetes, s’involucra en allò que fa

Un fuster carregat d’ofici i envoltat d’eines que s’inclina sobre el banc per fer una fina incisió de marqueteria. Una investigadora d’un laboratori que es pregunta si la injecció que ha posat a uns conillets d’Índies no ha funcionat per un error d’ella en dur a terme el procediment o per un error del procediment. Un director d’orquestra que fa repetir de forma obsessiva un passatge a la secció de cordes perquè vol que tots els músics moguin els arquets a la mateixa velocitat, sense tenir en compte que es passaran del temps previst i caldrà pagar hores extres (però el so és cada cop més homogeni, cada cop millor).

Tots tres -el fuster, la investigadora i el director d’orquestra- són artesans, perquè es concentren a fer la feina tan bé com saben. Fan una activitat de caràcter pràctic, però no es limiten a complir l’expedient. El fuster vendria més mobles si treballés més de pressa; la investigadora podria transmetre els problemes al seu cap i desentendre-se’n; el director d’orquestra tindria més números de tornar a ser contractat si estigués pendent del rellotge. Però tots tres van més enllà. Són artesans, en el sentit ampli del terme: amics de la feina ben feta. “És cert que a la vida es pot anar passant sense implicar-s’hi gaire, però l’artesà simbolitza una condició humana particular: la de la persona que s’involucra i es concentra en allò que fa”.

Tant l’exemple dels tres artesans com la declaració entre cometes pertanyen al sociòleg i professor Richard Sennett (Chicago, 1943), catedràtic de sociologia de la London School of Economics i catedràtic d’humanitats de la New York University. El seu concepte d’artesà és aplicable a qualsevol persona compromesa amb la feina ben feta per la satisfacció de fer-la bé. Sennett ho va explicar en el llibre El artesano (Anagrama, 2008) i en va fer un resum en una conferència pronunciada el 2009 al CCCB i publicada pel mateix CCCB a la magnífica col·lecció Breus. “La idea bàsica del meu llibre -va condensar Sennett en aquella xerrada- és que, com més alt és el nivell tècnic que assolim, més conscients som dels problemes i les possibilitats que implica la nostra activitat; d’altra banda, com menys nivell tenim, més ens centrem únicament a anar fent”. Assolir un bon nivell tècnic en una activitat artesana és doblement satisfactori, perquè les persones es concentren en una realitat tangible i s’enorgulleixen de la seva feina.

“Jo no treballo de cap altra manera”, diu el Vermeer de Chevalier

“Això deixarà satisfet a van Ruijven, però no pas a mi”, diu Vermeer mirant-se el quadre en què fa dos mesos que treballa. És una escena de la novel·la La noia de la perla, de Tracy Chevalier, que recrea el procés de creació d’un dels quadres més famosos de la història de l’art. La Griet, la noia que fa de model del quadre i de minyona de la casa, ho endevina abans que ell: sap veure que hi falta un punt de llum per atreure la vista. Hi falta la perla, encara.

La noia es resisteix a posar-se les arracades de perles de la seva mestressa, i intenta convèncer el pintor: “L’està pintant per a van Ruijven, no per a vostè. Tanta importància té? Vostè mateix ha dit que ell en quedaria satisfet”. I el Vermeer de Chevalier, disgustat, dona una resposta que podria ser el lema del bon artesà: “Mai no deixaria de treballar en un quadre si sabés que no està acabat, tant és per a qui hagi de ser. Jo no treballo de cap altra manera”.

Penso en aquell text de Joan Maragall: “Estima el teu ofici, la teva vocació. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. [...] El món s’arreglaria bé tot sol només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva”. És això: el món només el poden arreglar els artesans.