La inexistència normativa de medir, un verb molt arrelat a la llengua (sant Vicent Ferrer ja el feia anar), ha acabat generant mals usos de mesurar i amidar. La raó és ben simple: per a molts parlants, amidar i mesurar són verbs de diccionari, sobre els quals no tenen cap intuïció. I el que diuen els diccionaris és que mesurar serveix per a qualsevol dimensió i amidar només per a magnituds lineals. No podem amidar (només mesurar ) un volum d’aigua o de blat i, en canvi, sí que podem amidar (i mesurar ) l’amplada d’un sofà.

Però hi ha una diferència més subtil entre els dos verbs: només mesurar (mai amidar ) significa, també, “tenir una determinada dimensió”. Puc dir “Això mesura tant”, però mai “Això amida tant”. En el segon cas, la frase més viva i genuïna és “Això fa tant”.

Sigui com sigui, al catalanoparlant insegur l’únic que li queda clar és que mesurar és un verb que li permet sortir del pas amb un dring catalaníssim. Va bé per a totes les magnituds i també per als sentits figurats: “Mesura les teves paraules”. I no és el mateix prendre mesures que prendre mides (per a això segon ens cal la cinta mètrica).

Mesurar, doncs, corre el risc de ser utilitzat per disfressar de catalanitat usos calcats del castellà. I un dels que últimament s’està estenent amb força, sobretot en llenguatge esportiu, és el de medirse en el sentit de “posar a competir la força o vàlua d’algú enfront d’algú altre”. Dius que dos equips o dos tenistes s’hauran de mesurar i et quedes tan ample. Doncs no, en principi, s’hauran d’enfrontar, s’hauran de veure les cares, hauran de rivalitzar.

I dic en principi, perquè com en molts altres casos és impossible afirmar que el català no pugui arribar a aquesta forma. De fet, sí que té una frase feta, també amb mesurar, que té el mateix sentit: mesurar les forces : “Els caps de llista dels diferents partits van mesurar les forces en un debat”. D’aquí a “es van mesurar” hi va un pas, però és un pas que no hem de fer si mesurem les paraules.