Farta de massa coses
BarcelonaEstic farta de les persones que no saben llegir. Estic farta d’escriure articles i que després la gent hi llegeixi el que vol, no el que hi diu, i que, per tant, posin en ploma meva idees que no he expressat. Estic farta que l’articulisme estigui tan mal pagat a casa nostra (en el meu cas, entre 110 i 125 euros segons el mitjà). Estic farta de l’exposició pública que comporta (i que se suma a la d’escriure llibres), perquè et poses a la diana però continues pobra com una rata. Estic farta de sentir-me estúpida per aquest motiu. Estic farta que em canviïn els títols i que gairebé mai em diguin què els ha semblat l’article malgrat la meva insistència. Estic farta d’haver d’aclarir-ho tot, de mastegar-ho tot. Estic farta de la literalitat que ens ofega. Estic farta que la ironia i l’humor s’estiguin extingint. Estic farta de les susceptibilitats.
Estic farta dels periodistes que no fan la seva feina: que no es preparen les entrevistes, que no es llegeixen els llibres, que ni tan sols es llegeixen la nota de premsa (fa poc una em preguntava pel meu darrer llibre de contes: "Així, aquesta novel·la és una segona part, oi?" Però què cony dius!). Estic farta que la literatura masculina sempre tingui més premis, més crítiques, més reconeixement. Estic farta que a la mínima posin les dones en algun gueto literari per treure-les de la Gran Literatura: literatura rural, literatura de dones, literatura íntima. Estic farta dels periodistes que pregunten i després no escolten. Estic farta que em facin parlar de sexe. Estic farta que em demanin pel següent llibre quan n’acabo de publicar un: ansiosos, més que ansiosos!
Estic farta que ningú (ni llibreters ni editorials) es vulgui fer responsable de les presentacions de llibres sense prou públic; l’autor hi dedica quatre hores (amb els desplaçaments), a canvi algú ha d’assumir la responsabilitat de tenir un mínim de públic i, si no hi ha públic, que li paguin. Estic farta que la immensa majoria d’autors em diguin que hi estan d’acord però després no facin res per forçar que les coses canviïn. Estic farta de batallar sola. Estic farta dels clubs de lectura de deu persones que et conviden a anar-hi (a 50 o 80 km) sense pagar-te, i quan els dius que no educadament, ni et responen. Estic farta que altres autors s’hi avinguin; i no pas autors qualssevol, no, autors d’èxit; no donar valor al nostre temps és llançar pedres contra la pròpia teulada. Estic farta dels homes que fan "reflexions" i no preguntes. Estic farta que als clubs de lectura sempre hi hagi una quantitat abassegadorament superior de dones, però que si hi ha un home sigui ell el que no calli. Estic farta de les dones que callen. No estic farta dels clubs de lectura pagats (ho aclareixo per allò que deia al principi; si no ho fes, algú llegiria que detesto els clubs de lectura, quan resulta que els clubs de lectura són de les millors coses de l’ofici d’escriure).
El ressentiment del sistema literari català
Estic farta de la gent que vol escriure i que són incapaços de passar el corrector, de puntuar bé un diàleg, d’entomar les crítiques. Estic farta dels mediocres. Estic farta dels editors que no treballen els manuscrits i ens ofereixen llibres a mitges (més aclariments: com que no hi ha coma entre editors i que, vol dir que no estic acusant tots els editors de fer-ho). Estic farta que els editors tinguin xifres de vendes i no les comparteixin; estic farta d’haver d’esperar al març per saber com funciona un llibre. Estic farta de la saturació del mercat i l’excés inassumible d’oferta. Estic farta de les faixes i les contracobertes. Estic farta del ressentiment que recorre el sistema literari català; tothom amb la llibreteta apuntant-se greuges i favors (si tu no em llegeixes, jo no et llegeixo; si tu parles del meu llibre, jo parlaré del teu; etc.). Estic farta que tothom s’ho prengui tot com una cosa personal. Estic farta dels llepaculs i dels amargats. Estic farta dels autors amb l’ego desbocat. Estic farta dels autors que te la claven per l’esquena. Estic farta del premi Planeta i del milió d’euros que regala a porqueries; el món editorial és i ha de ser un negoci, però té una responsabilitat social.
Estic farta de les presentacions i les entrevistes: deixem de parlar sobre els llibres i llegim-los. Estic farta de la promo, de sentir-me repetir les mateixes coses, com si tota jo fos un truc de ventrilòquia, perquè el discurs esdevé un automatisme. Estic farta de firmar llibres a lectors que el que volen no és una firma, sinó una sessió llampec de psicoteràpia literària. Estic farta que el preu del quilometratge no hagi pujat malgrat que la gasolina està pels núvols. Estic farta de Sant Jordi. Estic farta que ningú llegeixi.
Estic farta que el conte sigui menystingut. Estic farta que el Rodoreda tingui una dotació deu vegades inferior al Sant Jordi. Estic farta que els editors siguin reticents amb els contes. Estic farta que ens entestem a convocar premis de novel·la, i no de narrativa, de manera que el conte en queda exclòs. Estic farta d’haver d’explicar per què he escrit un recull de contes: ¿a algun novel·lista li han preguntat mai per què ha escrit una novel·la i no contes? Potser estic farta d’escriure llibres, d’escriure articles. Farta i esgotada.