Un dels primers viatges a peu que va fer Josep Maria Espinàs va ser el del Priorat, la tardor del 1957. Ara fa pràcticament 64 anys. Rellegir aquella experiència és tota una experiència. Quasi com a comiat de la Isabel Martí, que se n’ha desvinculat del tot, l'editorial La Campana recupera aquell text amb el títol A la taula dels altres. A peu pel Priorat, amb tapa dura. La mateixa Isabel en firma el pròleg, on diu quatre coses precises sobre l’Espinàs i els seus viatges: els feia per conèixer els altres i fer vacances d’ell mateix; li interessava la gent (fer el cim no era pujar un pic, sinó recollir una conversa amb un desconegut); deixava que les coses passessin, pacient; i en definitiva buscava "ser espectador i alhora actor de la vida".

Quan va baixar del tren a l’estació de Marçà-Falset, l'Espinàs era un home jove, de 30 anys, amb ganes de compartir taula i conversa, d'aquí el nou títol d'aquest volum retrobat. "Si admetem que cal respectar la taula dels altres, el mateix desig de comprensió ens portarà a respectar les idees dels altres, les obres dels altres". "Res no ens obliga a donar la raó als altres, però tot ens obliga a respectar-los les raons". Aquest ja és l’Espinàs de sempre, el que creu que "l’únic que cal evitar és l’error del dogmatisme, de la intolerància".

En les humils i casolanes fondes dels pobles del Priorat, tan casolanes que sovint eren cases particulars, hi va saber trobar converses sense grans pretensions, ni tan sols la pretensió de fer-hi amics. Ell hi era com de passada: mirava, escoltava, preguntava. La seva era, indissimulada, la condició de foraster, de barceloní.

"Si tenim en compte com em reben i el seu aspecte, les fondes d’aquests poblets sembla que fa molt de temps que no han vist ningú". Aquell Priorat estava en plena decadència, en una accelerada despoblació, puntejat de cases i masos abandonats. A Torroja li diuen: "Mireu, jo tinc seixanta anys. Eh? Doncs he vist passar el poble de gairebé mil habitants a tres-cents". A Cornudella ja ho té clar: "Quina llàstima que a aquests pobles els costi un esforç tan terrible una cosa tan modesta com anar resistint!"

I llavors arriba a la Morera, un poble rústic, despullat de les temptacions frívoles. De bon matí ha caminat i té ganes d’esmorzar. Acaba trobant el cafè rere una porta qualsevol. "Ah, Maria...", saluda amb la fórmula tradicional per demanar hospitalitat. A la mestressa, acollidora, li demana si li pot fer uns ous. "Els vol caragolats o ferrats?" De la truita a la francesa en diuen ous caragolats! Definitivament, el Priorat és un altre món. Les dones han d’anar a buscar l’aigua a la font, però al poble l’informen amb orgull que hi tenen "set o vuit motos". A Siurana, "pel davant dels meus ulls passen, durant mitja hora, dotzenes i dotzenes de carros i animals que duen raïm [...] Tinc la sensació que fa molt de temps que no he vist un automòbil", anota.

En un moment donat, agafa un autobús al qual li falta un vidre. Fa parada a la Vilella Baixa, que "des de la carretera sembla el Nova York del Priorat". La frase ha fet fortuna i encara avui, tants anys després, és una mena de reclam de guia turística, cosa paradoxal: "No m’he proposat fer una guia, sinó un viatge", escrivia l’Espinàs. Però ara ja té 94 anys i no escriu. Se li deu fer absurda, la vida, sense caminar ni escriure. A nosaltres, per sort, ens queda una obra immensa, gens caragolada, com un bon plat parat en una taula senzilla.