Es pot escriure per a un mateix?

Una vida és un raonament... i una successió de lectures

“Parar-se un instant a pensar. Deixar, fins i tot, de llegir. Al cap i a la fi, els llibres són també un gran soroll. Un salta d’un llibre a un altre, en una cavalcada que t’impedeix contemplar el paisatge que et rodeja; que t’impedeix, sobretot, mirar-te a tu mateix, encara que, al capdavall, què és un mateix? Una vida és un raonament, diguem-ho així, una narració; i jo tinc la impressió que, en tots aquests anys d’aprenentatge, no he estat capaç de filar un silogisme correcte”. 

El fragment pertany al primer volum dels sucosos Diarios de Rafael Chirbes (editats pòstumament per Anagrama, la seva editorial de tota la vida) i data de l’agost del 2004. Em crida l’atenció que parli del soroll dels llibres perquè aquesta tardor l’allau de novetats literàries se m’ha empassat i juraria que els volums que formen piles amb vocació de gratacels per tots els racons de casa meva es barallen els uns amb els altres, en un intent que els faci cas més enllà de la coberta. I sí, ves a saber, això de saltar de llibre en llibre com si fos una cursa olímpica (és la meva feina i no em queixo, al contrari) potser fa que em perdi detalls del paisatge i de mi mateixa. Però la idea de deixar de llegir me l’haurien d’explicar ben a poc a poc i amb una pronúncia impecable perquè em resultés mínimament atractiva.

Els Diarios de Chirbes –de moment se n’han publicat dues parts d’un total de sis– són en gran mesura un quadern de lectures encadenades. De lectures que conformen un cànon personal i que el forgen com a escriptor. No llegeix gaires dones: Virginia Woolf, Carmen Martín Gaite, Elizabeth Taylor (l’escriptora, no pas l’actriu) i para de comptar. En canvi, llegeix homes d’aquí i d’allà, d’ara i d’abans. I no dona l’abast: “Sensació d’impotència. Com pots estar al dia del que s’escriu i publica, del que es construeix, del que es pinta. [...] Per no sentir-te malament, t’has de dir que has elegit una tradició i que això és la cultura”. 

Es despulla força, Rafael Chirbes, en aquestes llibretes personals. “¿Per què tenir pudor també aquí en la intimitat d’un quadern escrit per a ningú?”, es pregunta. I admet que s’ho creu a mitges, això que no el llegiran: “És que es pot escriure per a un mateix? Em dic que sí, que es pot escriure per recordar-se i comprendre’s un mateix, però no m’ho acabo de creure del tot. Aleshores, ¿penso que aquests quaderns els acabarà llegint algú que no sigui jo?”.

Sí que s’ho pensava, per això els va passar a net i els va revisar. Així ho sosté l’escriptora Marta Sanz en un dels pròlegs (l’altre el signa Fernando Valls): “Aquestes pàgines no han estat revelades il·legítimament, descobertes; no ofereixen res que no volgués mostrar qui les ha escrit. Malgrat la seva condició de document autobiogràfic, formen part de la màscara que Rafael Chirbes va ordir per a si mateix. Són un acte de generositat preconcebuda. O de voladura programada”.

Aquelles èpoques en què un escriptor no té res a dir o no sap com dir-ho

Hi ha confessions, depressions i bloquejos, als dietaris de l’autor valencià. “El que canvia ara –setembre del 2004– és que no escric, que no tinc ganes d’escriure, però no crec que sigui perquè estic amargat, perquè, en aquest cas, no hauria escrit una línia en ma vida. Més aviat deu ser que no tinc res a explicar o que no sé com explicar-ho, que és si fa no fa el mateix”.

Són un clàssic dels diaris d’escriptors, les èpoques en què no escriuen i se’n lamenten. “Durant les últimes setmanes pràcticament no he escrit res –anota Katherine Mansfield el novembre del 1921 (Diaris, L’Avenç, traducció de Marta Pera)–. He gandulejat; he fallat. Per què? Per molts motius. La meva consciència estava sumida en una mena de confusió. Era com si no tingués temps per escriure. Els matins, si fa sol, se me’n van en la teràpia solar, el correu se’m menja la tarda. I a la nit estic cansada”.