Francesc Romà i Rossell va ser una llarga amistat per a Ernest Lluch, un personatge il·lustrat que el va acompanyar tota la vida, que li va fer de mirall i d’inspiració. Lluch li va dedicar la seva tesi doctoral, dirigida per Fabià Estapé, i ja no el va abandonar mai. En un univers, el de la catalanitat, que a causa de la secular pressió uniformista espanyola sempre ha tendit a marcar una divisòria entre bons i mals catalans, Romà i Rossell apareixia als ulls de l’historiador de l’economia i polític socialista com un atractiu perfil híbrid. Nascut als anys posteriors a la derrota del 1714 dins d'una família austriacista que es va adaptar com va poder a les noves circumstàncies, la vida de Romà i Rossell està marcada per l’ambició intel·lectual i política per recuperar el pols del país, per fer coses en temps difícils. La seves idees per redreçar la societat catalana i espanyola, defensades a Barcelona i Madrid, no van quallar.

El llibre Romà i Rossell, el primer de tots (ed. Cal·lígraf), a cura de l’exalcalde de Figueres Joan Armangué, recull escrits dispersos que Lluch va fer al llarg dels anys sobre aquest pensador i home d’acció. Nascut segurament el 1726 i probablement a la capital alt-empordanesa, els seus pares s’hi havien refugiat fugint de la repressió a Barcelona, on un oncle havia mort en l’assalt al baluard de Santa Clara, el 14 d’agost del 1714.

Sembla que Romà i Rossell, corpulent i prepotent, a diferència de Lluch era més geniüt que seductor, però com ell tenia una gran empenta, i molta capacitat de feina i de pensar en llibertat. Format com a jurista a la Universitat d’Osca (no a la de Cervera), es va decantar per les qüestions econòmiques. Les seves idees força: la defensa dels gremis, tornar a Catalunya la capacitat legal de lliure comerç amb Amèrica, l’aposta pel luxe com a incentiu del consum, un mercantilisme que combinava el proteccionisme de les manufactures i la màxima facilitat de moviment per a les matèries primeres, el restabliment a Barcelona de la universitat, un poblacionisme malthusià (propugnava ajuts a la natalitat, tant als qui tinguessin fills com a les noies pobres si es casaven), la monarquia federal com a sistema intermedi entre l’absolutisme i la democràcia, la reforma agrícola... En fi, com diu Lluch, va ser "el primer català que després del silenci que s’obre arran del Fénix de Cataluña (1683) de Narcís Feliu de la Penya, torna a parlar i dona un programa global sobre la política i l’economia".

El seu primer càrrec va ser el d’Advocat dels Pobres -un nom bonic, oi?- a la capital catalana, on també va esdevenir jurista clau en favor dels gremis. Arriba un moment que creu que, per tirar endavant les seves idees d’il·lustrat reformista, ha de marxar a Madrid i aprofitar les esperances que obre el regnat de Carles III. Ho intenta, però el monarca i ell mateix acaben topant amb l’immobilisme secular hispànic. La seva defensa de la singularitat catalana, en termes econòmics i polítics, no lingüístics, tal com formula en la seva principal obra, Las señales de la felicidad (1768), no esdevé programa de govern. El Lluch que jo vaig tractar, al final de la seva vida, també se sentia frustrat pel rumb centralista i la poca ambició reformista que havia pres l’Estat.

Romà i Rossell, en fi, va ser allunyat de la Cort, primer a Valladolid, on el 1769 va ser nomenat Alcalde de Hijosdalgo, i una dècada després, el 1776, a Mèxic, per fer-se càrrec de la Reial Cancelleria. Ja no en tornaria. Va morir a Ciutat de Mèxic l’1 de desembre de 1784: li van fer un funeral d’estat. Hauria volgut finir a la seva ciutat natal, però no hi va ser a temps. La seva dona i fill retornarien tot seguit a Figueres.